Lieder per a qualsevol veu i piano
D 945
Herbst/Tardor
Any 1828 abril
Primera publicació 1895
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Mässig
Llibretista.- Heinrich Friedrich Ludwig Rellstab (1799-1860)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romanntic
Dedicatòria Escrit a l’àlbum d’autògrafs de Heinrich Panofka (1807-1887)
Curiosament, Herbst (Tardor) (D. 945), una composició de Rellstab de l’últim any de Schubert , no va trobar lloc a la col·lecció pòstuma Schwanengesang de Haslinger de cançons de Rellstab i Heine . De fet, tampoc es va sospitar l’existència de la cançó fins a la seva publicació a l’últim volum de la Gesamtausgabe el 1895. El fet que hagués estat escrita directament a l’àlbum d’autògrafs de Heinrich Panofka, un músic que va conèixer Schubert el 1827 i va inscriure “Zur freundlichen Erinnerung” (Amb records amistosos), i que Panofka es guardés la cançó per a ell fins a la seva mort el 1887 explica en part la seva curiosa negligència. Però una explicació més potent per a l’absència de Herbst de Schwanengesang és que el mateix Schubert va reconèixer que Herbst té una semblança estranya amb una cançó posterior inclosa a Schwanengesang, una composició de “Aufenthalt” de Rellstab (D. 957/5). Les dues cançons tenen molt en comú: una melodia inquieta en tonalitat menor, una contramelodia igualment agitada en el baix del piano, un acompanyament fred en els aguts del piano i una confiança implacable en la tònica menor com una idea fixa que voreja l’obsessió. Deixant de banda aquestes similituds, Herbst és una cançó meravellosa: una versió estròfica del poema de tres versos de Rellstab , la música de Schubert captura màgicament la solitud desgarradora. Si Panofka no l’hagués apreciat tant i si Schubert l’hagués valorat més, potser hauria arribat a ser el Schwanengesang.
James Leonard
Herbst
Es rauschen die Winde
So herbstlich und kalt;
Verödet die Fluren,
Entblättert der Wald.
Ihr blumigen Auen!
Du sonniges Grün!
So welken die Blüten
Des Lebens dahin.
Es ziehen die Wolken
So finster und grau;
Verschwunden die Sterne
Am himmlischen Blau!
Ach, wie die Gestirne
Am Himmel entflieh’n,
So sinket die Hoffnung
Des Lebens dahin!
Ihr Tage des Lenzes
Mit Rosen geschmückt,
Wo ich [den Geliebten]1
Ans Herze gedrückt!
Kalt über den Hügel
Rauscht, Winde, dahin!
So sterben die Rosen
Der Liebe dahin.
Tardor
Bramula el vent
tardorenc i fred;
els camps resten erms,
s’esfulla el bosc.
On sou prades florides!
I tu, verdor assolellada!
Així es marceixen
les flors de la vida.
Desfilen els núvols
foscos i grisos;
desapareixen les estrelles
del blau celestial!
Ai, tal com els estels
fugen del cel,
així decau l’esperança
de la vida!
On sou, oh dies de primavera
guarnits de roses,
quan al cor estrenyia
la meva estimada!
Fred, damunt el tossal,
bramula, oh vent!
Així moren les roses
de l’amor.