Lieder amb acompanyament de conjunt de cambra
D 943 Op. posth. 119
Auf dem Strom/ En el corrent de les aigües
Any 1828 març
Primera publicació 1829
En clau de mi major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Heinrich Friedrich Ludwig Rellstab ((1799–1860)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu, trompa o violoncel i piano
Període Romàntic
Probablement composta especialment per al primer concert públic de Schubert en el primer aniversari de la mort de Beethoven. Michael Parloff assenyala que la segona entrada del tenor conté una al·lusió a la marxa fúnebre de la Simfonia “Eroica” de Beethoven, que pot portar una dedicatòria subliminal a Ludwig van Beethoven.
Auf dem Strom
Nimm die letzten Abschiedsküsse
Und die wehenden, die Grüße,
Die ich noch ans Ufer sende,
Eh dein Fuß sich scheidend wende!
Schon wird von des Stromes Wogen
Rasch der Nachen fortgezogen,
Doch den tränendunklen Blick
Zieht die Sehnsucht stets zurück.
Und so trägt mich denn die Welle
Fort mit unerflehter Schnelle.
Ach, schon ist die Flur verschwunden
Wo ich selig sie gefunden.
Ewig hin, ihr Wonnetage!
Hoffnungsleer verhallt die Klage
Um das schöne Heimatland,
Wo ich ihre Liebe fand.
Sieh, wie flieht der Strand vorüber,
Und wie drängt es mich hinüber,
Zieht mit unnennbaren Banden,
An der Hütte dort zu landen,
In der Laube dort zu weilen.
Doch des Stromes Wellen eilen
Weiter ohne Rast und Ruh,
Führen mich dem Weltmeer zu.
Ach, vor jener dunklen Wüste,
Fern von jeder heitern Küste,
Wo kein Eiland zu erschauen,
O, wie fasst mich zitternd Grauen.
Wehmutstränen sanft zu bringen,
Kann kein Lied vom Ufer dringen;
Nur der Sturm weht kalt daher
Durch das grau gehobne Meer.
Kann des Auges sehnend Schweifen
Keine Ufer mehr ergreifen,
Nun so schau ich zu den Sternen
Auf in jenen heil’gen Fernen.
Ach, bei ihrem milden Scheine
Nannt’ ich sie zuerst die Meine,
Dort vielleicht, o tröstend Glück!
Dort begegn’ ich ihrem Blick.
En el corrent de les aigües
Rep les darreres besades de comiat
i les salutacions de la mà bellugant-se
que jo t’envio encara vers el ribatge,
abans que els teus passos donin la volta per marxar!
Les ones del corrent ja s’enduen
amb rapidesa l’embarcació,
però el meu esguard enterbolit per les llàgrimes
mira enrere ple de nostàlgia!
I així les ones se m’emporten
lluny, amb inexorable rapidesa.
Ai, aviat desapareixen els camps
on jo, feliç, la vaig trobar!
Lluny per sempre aquells dies de benaurança!
Sense esperança, el meu plany es va esmorteint
pels verals de la meva bonica terra natal
on vaig trobar el seu amor.
Guaita, com va desapareixent la riba
i com soc arrossegat lluny enllà,
mentre vincles indicibles
m’empenyen a desembarcar allà a la cabana
i a romandre sota la fronda;
però les ones del riu s’apressen
enllà, sense pausa ni repòs,
em porten vers l’oceà!
Ai, davant aquella extensió obscura,
lluny de qualsevol costa serena,
on no s’albira cap illa,
oh, com m’agafa un tremolor de basarda!
Per dur-me tendres llàgrimes de melangia
no hi pot arribar cap cançó des de la costa,
d’allà només bufa freda la tempesta
damunt la mar grisa i agitada!
I si, amb deler, els meus ulls erràtics
ja no poden albirar cap ribera,
llavors esguardo les estrelles,
allà dalt, en aquella sagrada llunyania!
Ai, sota llur clement resplendor,
l’anomeno per primer cop com meva;
allà potser, oh sort benigna!
Allà retrobaré el seu esguard.