Lieder amb acompanyament de piano
Cicles i col·leccions de cançons
D 911 Op. 89
Cicle de cançons Winterreise
Viatge d’hivern
Any 1827 febrer
Primera publicació 1828
Indicació de temps.- 24 cançons
1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefrorne Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Wasserflut
7. Auf dem Flusse
8. Rückblick
9. Irrlicht
10. Rast
11. Frühlingstraum
12. Einsamkeit
13. Die Post
14. Der greise Kopf
15. Die Krähe
16. Letzte Hoffnung
17. Im Dorfe
18. Der stürmische Morgen
19. Täuschung
20. Der Wegweiser
21. Das Wirtshaus
22. Mut
23. Die Nebensonnen
24. Der Leiermann
5 songs (1st versions):
7b. Auf dem Flusse
10b. Rast
11b. Frühlingstraum
22b. Mut
23b. Die Nebensonnen
Llibretista.- Johann Ludwig Wilhelm Müller (1794–1827)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Winterreise narra, sense cap línia argumental clara, el passeig d’un caminant a través d’un paisatge d’hivern, després de saber —fet que es deixa entreveure vagament al primer lied—[3] que la seva estimada l’ha rebutjat. Aquest cicle de lieder destaca per la seva intensitat emocional, tot traspuant una crisi existencial que semblava alinear-se amb la situació personal del mateix Schubert, que compongué l’obra durant el darrers anys de la seva vida. Així doncs, es podria considerar que Winterreise és una catarsi del mateix compositor.
Der Wegweiser
Was vermeid ich denn die Wege,
Wo die andern Wandrer gehn,
Suche mir versteckte Stege
Durch verschneite Felsenhöhn?
Habe ja doch nichts begangen,
Dass ich Menschen sollte scheun,
Welch ein thörichtes Verlangen
Treibt mich in die Wüsteneien?
Weiser stehen auf den Wegen,
Weisen auf die Städte zu,
Und ich wandre sonder Maßen,
Ohne Ruh, und suche Ruh.
Einen Weiser seh ich stehen
Unverrückt vor meinem Blick,
Eine Straße muss ich gehen,
Die noch Keiner ging zurück.
El pal indicador
Aleshores, per què evito els camins
on van els altres viatgers,
per què busco camins amagats per a mi mateix
a través de les altures rocoses cobertes de neu?
El fet és que no soc culpable de res
que em fes haver d’allunyar de la gent.
Quin desig absurd és el que
em porta a aquests erms?
Hi ha senyals als camins
que indiquen els pobles,
i jo continuo endavant
sense descans, i busco descans.
Veig un pal indicador
immòbil davant dels meus ulls;
he de baixar per un carrer
del qual ningú ha tornat encara.