Lieder amb acompanyament de piano
Cicles i col·leccions de cançons
D 911 Op. 89
Cicle de cançons Winterreise
Viatge d’hivern
Any 1827 febrer
Primera publicació 1828
Indicació de temps.- 24 cançons
1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefrorne Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Wasserflut
7. Auf dem Flusse
8. Rückblick
9. Irrlicht
10. Rast
11. Frühlingstraum
12. Einsamkeit
13. Die Post
14. Der greise Kopf
15. Die Krähe
16. Letzte Hoffnung
17. Im Dorfe
18. Der stürmische Morgen
19. Täuschung
20. Der Wegweiser
21. Das Wirtshaus
22. Mut
23. Die Nebensonnen
24. Der Leiermann
5 songs (1st versions):
7b. Auf dem Flusse
10b. Rast
11b. Frühlingstraum
22b. Mut
23b. Die Nebensonnen
Llibretista.- Johann Ludwig Wilhelm Müller (1794–1827)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Winterreise narra, sense cap línia argumental clara, el passeig d’un caminant a través d’un paisatge d’hivern, després de saber —fet que es deixa entreveure vagament al primer lied—[3] que la seva estimada l’ha rebutjat. Aquest cicle de lieder destaca per la seva intensitat emocional, tot traspuant una crisi existencial que semblava alinear-se amb la situació personal del mateix Schubert, que compongué l’obra durant el darrers anys de la seva vida. Així doncs, es podria considerar que Winterreise és una catarsi del mateix compositor.
Der Lindenbaum
Am Brunnen vor dem Tore,
Da steht ein Lindenbaum,
Ich träumt’ in seinem Schatten
So manchen süßen Traum.
Ich schnitt in seine Rinde
So manches liebe Wort;
Es zog in Freud und Leide
Zu ihm mich immer fort.
Ich must’ auch heute wandern
Vorbei in tiefer Nacht,
Da hab ich noch im Dunkeln
Die Augen zugemacht.
Und seine Zweige rauschten,
Als riefen sie mir zu:
Komm her zu mir, Geselle,
Hier findst du deine Ruh.
Die kalten Winde bliesen
Mir grad ins Angesicht,
Der Hut flog mir vom Kopfe,
Ich wendete mich nicht.
Nun bin ich manche Stunde
Entfernt von jenem Ort,
Und immer hör ich’s rauschen:
Du fändest Ruhe dort!
El til·ler
Al costat de la font davant del portal
Hi ha un til·ler:
A la seva ombra he somiat
Tants dolços somnis.
A la seva escorça he gravat
tantes paraules dolces;
en l’alegria i la tristesa he sentit com
m’atrau cap a si mateix en tot moment.
Avui també he hagut de passar
enmig de la nit,
i allà, fins i tot a la foscor, he
tancat els ulls.
I les seves branques cruixien
com si em cridessin:
“Vine aquí, amic meu,
aquí trobaràs la pau que busques!”
Els vents freds em bufaven
directament a la cara,
el barret em va volar del cap,
no em vaig girar.
Ara soc a moltes hores
d’aquell lloc,
i encara puc sentir el soroll:
hi trobaríeu pau!