Lieder amb acompanyament de piano
Cicles i col·leccions de cançons
D 911 Op. 89
Cicle de cançons Winterreise
Viatge d’hivern
Any 1827 febrer
Primera publicació 1828
Indicació de temps.- 24 cançons
1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefrorne Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Wasserflut
7. Auf dem Flusse
8. Rückblick
9. Irrlicht
10. Rast
11. Frühlingstraum
12. Einsamkeit
13. Die Post
14. Der greise Kopf
15. Die Krähe
16. Letzte Hoffnung
17. Im Dorfe
18. Der stürmische Morgen
19. Täuschung
20. Der Wegweiser
21. Das Wirtshaus
22. Mut
23. Die Nebensonnen
24. Der Leiermann
5 songs (1st versions):
7b. Auf dem Flusse
10b. Rast
11b. Frühlingstraum
22b. Mut
23b. Die Nebensonnen
Llibretista.- Johann Ludwig Wilhelm Müller (1794–1827)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Winterreise narra, sense cap línia argumental clara, el passeig d’un caminant a través d’un paisatge d’hivern, després de saber —fet que es deixa entreveure vagament al primer lied—[3] que la seva estimada l’ha rebutjat. Aquest cicle de lieder destaca per la seva intensitat emocional, tot traspuant una crisi existencial que semblava alinear-se amb la situació personal del mateix Schubert, que compongué l’obra durant el darrers anys de la seva vida. Així doncs, es podria considerar que Winterreise és una catarsi del mateix compositor.
Erstarrung
Ich such im Schnee vergebens
Nach ihrer Tritte Spur,
Wo sie an meinem Arme
Durchstrich die grüne Flur.
Ich will den Boden küssen,
Durchdringen Eis und Schnee
Mit meinen heißen Tränen,
Bis ich die Erde seh.
Wo find ich eine Blüte,
Wo find ich grünes Gras?
Die Blumen sind erstorben,
Der Rasen sieht so blass.
Soll denn kein Angedenken
Ich nehmen mit von hier?
Wenn meine Schmerzen schweigen,
Wer sagt mir dann von ihr?
Mein Herz ist wie erstorben,
Kalt starrt ihr Bild darin:
Schmilzt je das Herz mir wieder,
Fließt auch ihr Bild dahin.
Convertit en Gel
Busco en va a la neu
un rastre de les seves petjades
on, al meu braç, va
escórrer els camps verds.
Vull besar la terra,
Penetrant a través del gel i la neu,
Amb les meves llàgrimes calentes,
Fins que pugui veure la terra.
On puc trobar una sola flor,
on puc trobar herba verda?
Les flors s’han mort,
la gespa sembla tan pàl·lida.
Així doncs, no hi ha res per recordar-la que
pugui emportar-me d’aquí?
Quan les meves penes hagin silenciat,
qui em parlarà d’ella?
És com si el meu cor fos mort,
la seva imatge dins seu és rígida de fred:
si el meu cor mai es fon de nou,
la seva imatge també s’esvairà.