Lieder per a qualsevol veu i piano
D 910
Schiffers Scheidelied/Cançó de comiat del mariner
Any 1827
Primera publicació 1833
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Geschwind (Rapidament)
Llibretista.- Franz von Adolf Friedrich Schober (1796–1882)
Llenguatge.- Alemanyç
Per a veu i piano
Període Romàntic
La versió de Schubert de “Schiffers Scheidelied” (Cançó de comiat del mariner) (D. 910) del seu amic íntim Franz von Schober és una de les seves cançons més dramàtiques i expansives. Començant amb les seves ones de figuracions de piano d’octava trencada i la seva melodia vocal heroicament esforçada, Schiffers Scheidelied té part del poder de la versió de Schubert de “An Schwager Kronos” de Goethe . Però a diferència d’An Schwager Kronos, Schiffers Scheidelied és molt menys un poema; mentre que el poema de Goethe és un himne al poder del destí, el poema de Schober és un exercici autodramatitzant de narcisisme. Però com que l’amor i l’admiració de Schubert pel seu amic Schober eren pràcticament il·limitats, la seva versió del poema és totalment sincera i, en la interpretació adequada, extremadament efectiva. El poema de Schober té nou versos i Schubert els posa tots, posant cadascun dels vuit primers versos com a parelles i després posant el vers final com una repetició modificada del vers inicial. El primer, el segon, el cinquè, el sisè i el novè versos són en mi menor, però amb inflexions de tonalitat major per coincidir amb el text. El tercer, el quart, el setè i el vuitè versos són en si major i cadascun és exactament igual. En una interpretació completa, Schiffers Scheidelied triga gairebé set minuts a interpretar-se al tempo.
James Leonard
Schiffers Scheidelied
Die Wogen am Gestade schwellen,
Es klatscht der Wind im Segeltuch,
Und murmelt in den weißen Wellen,
Ich höre seinen wilden Spruch.
Es ruft mich fort, es winkt der Kahn,
Vor Ungeduld schaukelnd, auf weite Bahn.
Dort streckt sie sich in öder Ferne,
Du kannst nicht mit, siehst du, mein Kind.
Wie leicht versinken meine Sterne,
Wie leicht erwächst zum Sturm der Wind.
Dann droht in tausend Gestalten der Tod,
Wie trotzt’ ich ihm, wüsst ich dich in Not.
O löse deiner Arme Schlinge
Und löse auch von mir dein Herz,
Weiß ich es denn, ob ich’s vollbringe
Und siegreich kehre heimatwärts?
Die Welle, die jetzt so lockend singt,
Vielleicht ist’s dieselbe, die mich verschlingt.
Noch ist’s in deine Hand gegeben,
Noch gingst du nichts unlösbar ein,
O trenne schnell dein junges Leben
Von meinem ungewissen Sein.
O wolle, o wolle, bevor du musst,
Entsagung ist leichter als Verlust.
O lass mich im Bewusstsein steuern,
Dass ich allein auf Erden bin,
Dann beugt sich vor dem Ungeheuern,
Vorm Unerhörten nicht mein Sinn.
Ich treibe mit dem Entsetzen Spiel
Und stehe plötzlich vielleicht am Ziel.
Denn hoch auf meiner Masten Spitzen
Wird stets dein Bild begeisternd stehn
Und angeflammet von den Blitzen
Mit seinem Glanz den Mut erhöhn.
Der Winde Heulen, auch noch so bang,
Übertäubet nicht deiner Stimme Klang.
Und kann ich dich nur sehn und hören,
Dann hat’s mit mir noch keine Not,
Das Leben will ich nicht entbehren,
Und kämpfen will ich mit dem Tod.
Wie würde mir eine Welt zur Last,
Die Engel so schön wie dich umfasst.
Auch du sollst nicht mein Bild zerschlagen,
Mit Freundschaftstränen weih es ein,
Es soll in Schmerz- und Freudetagen
Dein Trost und dein Vertrauter sein.
Ja bleibe, wenn mich auch alles verließ,
Mein Freund im heimischen Paradies.
Und spült dann auch die falsche Welle
Mich tot zurück zum Blumenstrand,
So weiß ich doch an lieber Stelle
Noch eine, eine treue Hand,
Der weder Verachtung noch Schmerz es wehrt,
Dass sie meinen Resten ein Grab beschert.
Cançó de comiat del mariner
Les onades s’inflen contra la riba,
el vent bat contra la vela
i retumba a les onades blanques;
puc sentir el seu missatge salvatge:
em crida, la barca em fa senyals,
gronxant-se amb impaciència, cap al meu rumb llunyà.
S’estén en la distància àrida d’allà,
No pots venir amb mi, ho veus, fill meu?
És tan fàcil que les meves estrelles desapareguin,
És tan fàcil que el vent s’enlairi en una tempesta,
Aleshores la mort amenaça de mil formes,
Com podria desafiar-la si sabés que estaves en perill?
Oh, allibera’m de l’abraçada dels teus braços
I allibera també el teu cor de mi;
Com puc saber si tindré èxit
I si tornaré a casa victoriós?
L’onada que ara canta tan seductorament
És potser la mateixa que m’engolirà.
Encara és a les teves mans,
encara no has marxat irrevocablement,
oh, talla ràpidament la teva jove vida
del meu ésser incert.
Oh, tria fer-ho abans que t’hi vegis obligat,
la renúncia és més fàcil que la pèrdua!
Oh, deixa’m navegar amb la consciència
que estic sol a la terra,
llavors no em sotmetreé als terrors,
la meva ment no s’inclinarà davant del que és desconegut.
Navegaré endavant jugant amb horrors
i potser de sobte arribaré al meu destí.
Perquè a dalt de la punta del meu pal,
la teva imatge sempre hi serà per inspirar-me,
i, incendiada pel llamp,
la seva vista despertarà el meu coratge;
deixa que el vent udoli tan terroríficament com pugui,
mai no bloquejarà el so de la teva veu.
I si només et puc veure i sentir,
llavors no necessito res més,
no escolliré renunciar a la meva vida
i lluitaré contra la mort.
Com podria qualsevol món convertir-se en una càrrega per a mi
si abraça un àngel tan bell com tu?
Tu tampoc no hauries de destruir la meva imatge,
ha estat consagrada amb les llàgrimes de l’amistat,
en dies de sofriment i alegria hauria de
ser el teu consol i confident.
Fins i tot si ho perdo tot, si us plau, segueix sent
el meu amic al nostre Paradís íntim.
I fins i tot si una onada traïdora
m’emporta a la riba coberta de flors,
en aquell lloc estimat encara sabré que hi ha
una sola mà fidel,
que ni el menyspreu ni el sofriment no impediran
oferir una tomba a les meves restes.