Lieder per a qualsevol veu i piano
D 906
Der Vater mit dem Kind/El pare amb el fill
Any 1827 gener
Primera publicació 1832
En clau de re major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Eduard von Bauernfeld (1802–1890)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Com podia Schubert saber què se sent en ser pare? El seu pare era fred i distant, i, donat l’estat sifilític de Schubert , era poc probable que ell mateix es convertís en pare. Però, com passa amb qualsevol altra condició de la vida que Schubert no havia experimentat i no podia experimentar en realitat, va poder experimentar l’alegria efusiva de la paternitat a través de la seva imaginació musical. En la seva adaptació de Der Vater mit dem Kind (El pare amb el seu fill) (D. 906) d’ Eduard von Bauernfeld del gener de 1827, Schubert va poder imaginar la paternitat amb una tendresa increïble. En els quatre versos de la cançó en compàs lent de 2/2 en re major, el cantant de Schubert fa volar una llarga melodia legato d’una bellesa incomparable sobre un acompanyament de piano molt senzill que sempre es mou en petites frases de dues notes separades per un silenci. Per a la tristesa momentània de la tercera estrofa, la música de Schubert es modula fins a si bemoll major, però això només serveix per fer que la resplendor de re major sigui encara més càlida.
James Leonard
Der Vater mit dem Kind
Dem Vater liegt das Kind im Arm,
Es ruht so wohl, es ruht so warm,
Es lächelt süß: “Lieb Vater mein!”
Und mit dem Lächeln schläft es ein.
Der Vater beugt sich, athmet kaum,
Und lauscht auf seines Kindes Traum;
Er denkt an die entschwund’ne Zeit
Mit wehmuthsvoller Zärtlichkeit.
Und eine Thrän’ aus Herzensgrund
Fällt ihm auf seines Kindes Mund;
Schnell küßt er ihm die Thräne ab,
Und wiegt es leise auf und ab.
Um einer ganzen Welt Gewinn
Gäb’ er das Herzenskind nicht hin; —
Du Seliger schon in der Welt,
Der so sein Glück in Armen hält!
El pare amb el fill
L’infant jau als braços del seu pare
reposa tan bé, reposa tan calentet,
somriu dolçament: “Estimat pare meu!”
I amb el somriure s’adorm.
El pare es vincla, respirant a penes,
i escolta el somni del seu infant;
pensa en el temps passat
amb melangiosa tendresa.
I una llàgrima del fons del seu cor
cau a la boca del seu fill;
prest li eixuga amb un bes
i suaument el bressola.
Per tot l’or del món
no donaria pas l’infant del seu cor;
afortunat és en aquest món
qui té la benaurança als seus braços!