Lieder per a qualsevol veu i piano
D 882
Im Frühling/A la primavera
Any 1826 març ambdues versions
Primera publicació 1985 (Primera versió)
1828 (Segona versió)
En clau de sol major ambdues versions
Indicació de temps.- Una cançom ambdues versions
Langsam (Lentament) (Primera versió)
Andante (Segona versió)
Llibretista.- Ernst Konrad Friedrich Schulze (1789–1817)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La cançó *Im Frühling*, D. 882, de Franz Schubert de 1826, una versió d’un poema d’ Ernst Schulze , podria ser una de les millors entre les moltes cançons sobre la primavera que esquitxen el seu catàleg de Lieder. Rarament, fins i tot en aquest catàleg massiu, Schubert s’acosta al tipus de meravellós i tens teixit formal que és *Im Frühling*: aquesta és una cançó estròfica en la seva forma més flexible i expressiva. La cançó va ser escrita el març de 1826 (un moment prou apropiat per a una cançó de primavera com aquesta), però revisada només una mica (indicació de tempo, algunes marques d’articulació) quan es va publicar el 1828.
El poema de Schulze consta de sis estrofes; Schubert les uneix en tres parells per tal de crear la seva composició (tot i així, la ruptura original entre la primera i la segona estrofa de cada parell roman palpable en la pausa de dos temps i mig al mig de l’estrofa musical). La complexitat de la música de Schubert difícilment es pot sobreestimar. Cadascuna de les tres estrofes duals està ambientada amb la mateixa música bàsica, però cada vegada hi ha un acompanyament de piano diferent: les harmonies i frases bàsiques romanen constants mentre que les textures i els ritmes canvien, creant una mena de conjunt de variacions en miniatura. Durant la segona i la tercera estrofa, a més, hi ha una inflexió cromàtica diferent en algunes parts de la melodia flexible del cantant (l’exemple més evident és la interpretació de l’obertura de la tercera estrofa en mode menor com a “llocs d’intercanvi de felicitat i lluita”).
I aquesta melodia mandrosa i autosatisfeta està meravellosament entrellaçada amb la música de piano: després de quatre compassos de preludi de piano, el cantant entra amb una melodia que sembla no tenir relació amb les reflexions del piano; però quan el piano torna a començar la seva música de preludi a la segona meitat de cada estrofa, el cantant s’apodera d’aquesta melodia i la converteix en una idea delicadament ornamentada que, a la tercera vegada, floreix en una petita coda tranquil·la que sembla que d’alguna manera roman amb nosaltres “tot l’estiu”.
Blair Johnston
Im Frühling
Still sitz’ ich an des Hügels Hang,
Der Himmel ist so klar,
Das Lüftchen spielt im grünen Thal,
Wo ich beym ersten Frühlingsstrahl
Einst, ach, so glücklich war;
Wo ich an ihrer Seite ging
So traulich und so nah,
Und tief im dunkeln Felsenquell
Den schönen Himmel blau und hell,
Und sie im Himmel sah.
Sieh, wie der bunte Frühling schon
Aus Knosp’ und Blüthe blickt!
Nicht alle Blüthen sind mir gleich,
Am liebsten pflückt’ ich von dem Zweig,
Von welchem sie gepflückt.
Denn Alles ist wie damals noch,
Die Blumen, das Gefild;
Die Sonne scheint nicht minder hell,
Nicht minder freundlich schwimmt im Quell
Das blaue Himmelsbild.
Es wandeln nur sich Will’ und Wahn,
Es wechseln Lust und Streit;
Vorüber flieht der Liebe Glück,
Und nur die Liebe bleibt zurück,
Die Lieb’ und ach, das Leid!
O wär’ ich doch das Vöglein nur
Dort an dem Wiesenhang,
Dann blieb’ ich auf den Zweigen hier
Und säng’ ein süßes Lied von ihr
Den ganzen Sommer lang.
A la primavera
Sec tranquil·lament al pendís del tossal,
el cel és tan clar,
l’oreig juga a la verda vall,
allà on als primers esclats de primavera,
antany, ai, vaig ser tan feliç;
on caminava al seu costat
tan confident i tan proper,
i, al fons de la fosca font del rocam,
veia reflectir el cel blau i clar
i a ella entremig.
Mira com la primavera virolada
ens esguarda des de les poncelles i les flors!
Per a mi no totes les flors són iguals,
prefereixo les de la branca
on ella les collia.
Car tot és com era abans,
les flors, els camps;
el sol no brilla pas menys clar,
i no menys gentilment es reflexa
a la font la imatge del cel blau.
Tan sols canvien voluntats i il·lusions,
varien els desigs i els combats;
lluny s’envola el goig de l’amor
i només resta l’amor,
l’amor i, ai las, també la pena!
Oh, si solament pogués ser un ocellet
allà, al pendís de la prada,
llavors restaria a aquella branca
i d’ella cantaria una dolça cançó
tot el temps de l’estiu.