Lieder per a qualsevol veu i piano
D 843 Op. 52 Nº7
Lied des gefangenen Jägers/Cançó del caçador presoner
Any 1825 abril
Primera publicació 1826
En clau de re menor
Indicació de temps.- Etwas geschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Adam Storck (1780–1822)
després de La dama del llac de Sir Walter Scott (1771–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per la comtessa Sophie von Weissenwolf
Aquest Lied des gefangenen Jägers (Cançó del caçador empresonat) (D. 843) va ser la primera de dues cançons per a baríton que Schubert va escriure el 1825 sobre poemes extrets de l’epopeia poètica de Walter Scott “La dama del llac” en una traducció alemanya d’ Adam Storck . El poema prové de l’últim cant de l’epopeia i, com indica el títol, està cantat per un caçador presoner en una torre. La cançó estròfica de Schubert és la personificació del noble desafiament: l’acompanyament al piano segueix els ritmes orgullosos d’una polonesa, plena de fanfàrries heroiques, i la melodia vocal lluita contra els límits superiors del registre d’un baríton. L’alternança musical entre la ira en tonalitat menor en els primers quatre versos de cada estrofa, ambientats en el present empresonat del cantant, i la felicitat en tonalitat major en els quatre versos finals de cada estrofa, ambientats en el seu passat recordat, capta simplement però eficaçment l’esperit de les paraules. Tot i que no és la millor de les dues cançons per a baríton de Scott (el mateix Schubert suposadament preferia el Gesang de Norman), el Lied des gefangenen Jägers continua sent una obra poderosa.
James Leonard
Lied des gefangenen Jägers
Mein Roß so müd’ in dem Stalle sich steht,
Mein Falk’ ist der Kapp und der Stange so leid,
Mein müßiges Windspiel sein Futter verschmäht,
Und mich kränkt des Turmes Einsamkeit.
Ach, wär ich nur, wo ich zuvor bin gewesen.
Die Hirschjagd wäre so recht mein Wesen!
Den Bluthund los, gespannt den Bogen:
Ja, solchem Leben bin ich gewogen!
Ich hasse der Turmuhr schläfrigen Klang,
Ich mag nicht seh’n, wie die Zeit verstreicht,
Wenn Zoll um Zoll die Mauer entlang
Der Sonnenstrahl so langsam schleicht.
Sonst pflegte die Lerche den Morgen zu bringen,
Die dunkle Dohle zur Ruh’ mich zu singen;
In dieses Schlosses Königshallen,
Da kann kein Ort mir je gefallen.
Früh, wenn der Lerche Lied erschallt,
Sonn’ ich mich nicht in Ellen’s Blick,
Nicht folg’ ich dem flüchtigen Hirsch durch den Wald,
Und kehre, wenn Abend taut, zurück.
Nicht schallt mir ihr frohes Willkommen entgegen,
Nicht kann ich das Wild ihr zu Füßen mehr legen,
Nicht mehr wird der Abend uns selig entschweben:
Dahin, dahin ist Lieben und Leben.
Cançó del caçador presoner
El meu cavall està cansat de ser a la quadra,
el meu falcó està tip del caputxó i la perxa,
inactiu, el meu llebrer menysté el menjar,
i la solitud d’aquesta torre em fa emmalaltir.
Ai, si pogués ser com era abans.
La cacera del cérvol era el meu element!
El perdiguer deixat anar, l’arc ben tensat:
sí, a aquesta mena de vida sóc propici!
Detesto el toc del rellotge de la torre,
no m’agrada veure com passa el temps,
quan de mica en mica, al llarg de les parets,
els raigs del sol s’esquitllen lentament.
En altre temps, l’alosa solia portar-me el matí,
la fosca gralla cantava per fer-me adormir;
a les estances reials d’aquest castell,
cap lloc em pot complaure.
De bon matí, quan ressona el cant de l’alosa,
no em delecta l’esguard d’Ellen,
no vaig a l’encalç del cérvol que fuig a través del bosc,
per tornar a casa quan cau la rosada del capvespre.
La teva salutació de benvinguda no ressona al meu encontre,
ja no puc posar la caça als teus peus,
mai més s’esvanirà el capvespre per a nosaltres:
perduts, perduts són l’amor i la vida.