Lieder per a baix i piano
D 801 Op. 60 Nº 2
Dithyrambe/Ditirambe
Any 1826
Primera publicació
1982 (Primera versió)
1826 (Segona versió)
En clau de la major ambdues versions
Indicació de temps.- Una cançó ambdues versions
Geschwind und feurig (Ràpid i ardent) (Amdues versions)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a baix i piano
Període Romàntic
“Ditirambe” (Ditiramb) (D. 801, Op. 60/2) no és una de les cançons de Schubert que es tocarien quan es convidava el vicari a prendre el te. Com a invocació a Bacus i a la resta de déus grecoromans perquè vinguessin a fer gresca, el representant terrenal d’un déu menys robust podria sentir-se una mica incòmode cantant juntament amb Júpiter embriagat i Cupido amb ganes d’amor.
Però Schubert sembla com si estigués a gust entonant la glòria dels déus del vi i la cançó en una animada actuació del “Ditirambe” de Schiller. Originalment una cançó de lloança a Dionís (el nom de Bacus abans de traslladar-se a Roma), el “Ditirambe” de Schiller convida els antics déus a unir-se a ell per a la disbauxa i Schubert sembla encantat d’unir-s’hi. Amb les tres estrofes de Schiller en un compàs de ternari dansant amb una melodia entremaliada, el “Ditirambe” de Schubert seria una gran cançó per cantar després d’una llarga vetllada amb l’ampolla.
Curiosament, el ritornello de piano entre cada vers s’acosta molt al final divertit de la “Petita” Sonata per a piano en la major, D. 664, de Schubert . No es pot saber si es tracta només d’una coincidència o potser d’una petita pista sobre el “significat” de la Sonata en la major.
James Leonard
Dithyrambe
Nimmer, das glaubt mir, erscheinen die Götter,
Nimmer allein,
Kaum daß ich Bacchus, den lustigen, habe,
Kommt auch schon Amor, der lächelnde Knabe,
Phöbus der Herrliche findet sich ein,
Sie nahen, sie kommen, die Himmlischen alle,
Mit Göttern erfüllt sich die irdische Halle.
Sagt, wie bewirt ich, der Erdegeborne,
Himmlischen Chor?
Schenket mir euer unsterbliches Leben,
Götter! Was kann euch der Sterbliche geben?
Hebet zu eurem Olymp mich empor!
Die Freude, sie wohnt nur in Jupiters Saale,
O füllet mit Nektar, o reich mir die Schale!
Reich ihm die Schale! O schenke dem Dichter,
Hebe, nur ein; schenke nur ein!
Netz ihm die Augen mit himmlischen Taue,
Daß er den Styx, den verhaßten, nicht schaue,
Einer der Unsern sich dünke zu sein.
Sie rauschet, sie perlet, die himmlische Quelle,
Der Busen wird ruhig, das Auge wird helle.
Ditirambe
Mai, creieu-me, els déus no s’apareixen
mai sols,
a penes albiro Bacus, el joiós,
que ve també Cupido, el noiet rialler,
i tot seguit acudeix Febus, el magnífic,
s’apropen, arriben, els éssers celestials,
amb els déus, s’omplen les estances de la terra.
Digues, com jo nascut a la terra, puc donar
hostalatge a aquesta cort celestial?
Concediu-me la vostra vida immortal,
oh déus! Què us pot donar un mortal?
Feu-me pujar al vostre Olimp!
La joia, que solament resideix a l’estança de Júpiter,
oh ompliu-la de nèctar, oh passeu-me la copa!
Passa-li la copa! Dóna de beure al poeta,
Hebe, dóna-li tan sols de beure!
Humiteja-li els ulls amb rosada celestial,
per què no pugui veure Estix, l’abominable,
i es cregui ser un de nosaltres.
Mormola, perleja, la font celestial,
el cor s’assossega, els ulls s’aclareixen.