Lieder amb acompanyament de piano
D 795 Die schöne Müllerin/La bella molinera
Cançó Nº7
Ungeduld/Impaciència
En clau de la major
Llibretista.- Johann Ludwig Wilhelm Müller (1794-1827)
En aquesta meravellosa cançó, la setena de “La bella molinera” de Schubert, trobem el nostre moliner en un estat d’intensa eufòria, implorant que tota la natura proclami el seu amor per la donzella, ja que ella no l’ha captat de les seves expressions ardents.
Ungeduld
Ich schnitt es gern in alle Rinden ein,
Ich grüb es gern in jeden Kieselstein,
Ich möcht es sä’n auf jedes frische Beet,
Mit Kressensamen, der es schnell verrät,
Auf jeden weißen Zettel möcht’ ich’s
schnitt mebenl: bleiben.
Ich möcht mir ziehen einen jungen Star,
Bis dass er spräch die Worte rein und klar,
Bis er sie spräch mit meines Mundes Klang,
Mit meines Herzens vollem, heißen Drang;
Dann säng er hell durch ihre Fensterscheiben:
Dein ist mein Herz und soll es ewig bleiben.
Den Morgenwinden möcht ich’s hauchen ein,
Ich möcht es säuseln durch den regen Hain,
O leuchtet’ es aus jedem Blumenstern!
Trüg es der Duft zu ihr von nah und fern!
Ihr Wogen, könnt ihr nichts als Räder treiben?
Dein ist mein Herz und soll es ewig bleiben.
Ich meint, es müsst in meinen Augen stehn,
Auf meinen Wangen müsst man’s brennen sehn,
Zu lesen wär’s auf meinem stummen Mund,
Ein jeder Atemzug gäb’s laut ihr kund,
Und sie merkt nichts von all dem dem bangen Treibenist
meinem es: bleiben!
Impaciència
Podria esculpir-ho feliçment a l’escorça de cada arbre,
podria gravar-ho feliçment a cada còdol,
voldria sembrar-ho en aquesta terra clara
amb llavors de créixens, que aviat revelarien el secret,
voldria escriure-ho en cada tros de paper blanc:
El meu cor és teu, i ho romandrà per sempre.
M’agradaria entrenar un estornell jove
fins que pogués dir les paraules alt i clar,
fins que pogués parlar amb el so de la meva boca,
amb la pressió plena i càlida del meu cor;
llavors cantaria clarament a través dels vidres de la finestra:
El meu cor és teu, i ho romandrà per sempre.
M’agradaria respirar-ho als vents del matí,
m’agradaria murmurar-ho a través del soroll dels boscos;
Oh, si pogués brillar des de cada flor oberta!
Si les aromes li ho portessin de prop i de lluny!
Oh onades, no podeu conduir res sense rodes?
El meu cor és vostre, i ho romandrà per sempre.
Vaig pensar que devia ser visible als meus ulls,
que la gent ho veuria cremant a les meves galtes,
que seria llegible a la meva boca silenciosa,
amb cada alè que exhalo transmetent el missatge alt i clar;
però ella no s’adona d’aquesta inquietud:
el meu cor és teu, i ho romandrà per sempre.