Lieder per a qualsevol veu i piano
D 792
Vergißmeinnicht/No m’oblidis
Any 1823 maig
Primera publicació 1833
En clau de fa menor
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretissta.- Franz von Schober (1796–1882)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Vergissmeinnicht (No m’oblidis, D. 792), del maig de 1823, és una de les cançons compostes més llargues de Schubert , que organitza els 20 versos del poema del seu amic Franz von Schober en set moviments diferents però connectats. Tot i que una composició completa sobre una cançó de tan llarga durada (gairebé 13 minuts d’interpretació) podria tendir a fragmentar la cançó en seccions discretes, Schubert unifica la cançó mitjançant una estructura harmònica cohesionada i mitjançant el retorn d’algun material melòdic del centre de la cançó al seu final.
La primera estrofa de la cançó comença amb una introducció de piano extensa en fa menor seguida d’un arioso per a veu. Els versos segon i tercer modulen a la bemoll major en un tempo suaument oscil·lant. Els versos tercer a setè modulen a mi major i constitueixen la part més introvertida i íntima de la cançó, i possiblement la més afectiva. Els versos vuitè i novè funcionen com a pont cap a la primera de les dues àries esteses. La primera ària porta els versos deu a l’obertura dels tretzens a si major i transforma la cançó en quelcom més proper a una melodia d’ària italiana amb una contramelodia a la mà esquerra del piano. Des dels versos finals del vers 13 fins al vers 17, la música modula de si major a si menor i, per tant, es torna molt més angoixada, molt més a la manera de la Simfonia en si menor, “Inacabada”, del mateix període de la carrera del compositor. Els tres versos finals tornen al mi major dels versos tercer a setè i la melodia vocal transforma les melodies anteriors en melodies més llargues i consoladores.
James Leonard
Vergißmeinnicht
Als der Frühling sich vom Herzen
Der erblühten Erde riß,
Zog er noch einmal mit Schmerzen
Durch die [Flur]1, die er verließ.
Wiesenschmelz und Saatengrüne
Grüßen ihn mit hellem Blühn,
Und die Schattenbaldachine
Dunklen Walds umsäuseln ihn.
Da im weichen Sammt des Mooses
Sieht er, halb [vom]2 Grün verdeckt,
Schlummersüß, ein kummerloses
Holdes Wesen hingestreckt.
Ob’s ein Kind noch, ob’s ein Mädchen,
Wagt er nicht sich zu gestehn.
Kurze blonde Seidenfädchen
Um das runde Köpfchen wehn.
Zart noch sind die schlanken Glieder,
[Unentwickelt]3 die Gestalt,
Und doch scheint der Busen wieder
Schon von Regungen durchwallt.
Rosig strahlt der Wangen Feuer,
Lächelnd ist der Mund und schlau,
Durch der Wimpern duft’gen Schleier
Aeugelt schalkhaft helles Blau.
Und der Frühling, wonnetrunken
Steht er, und doch tief gerührt;
In das holde Bild versunken,
Fühlt er ganz, was er verliert!
Aber dringend mahnt die Stunde,
Daß er schnell von hinnen muß.
Ach! da brennt auf ihrem Munde
Glühend heiß [sein]4 Scheidekuß.
[Und in Duft ist er entschwunden. –
Doch das Kind entfährt dem Schlaf,
Tief hat sie der Kuß entzunden,]5
Wie ein Blitzstrahl, der sie traf.
Alle Keime sind entfaltet,
Die ihr kleiner Busen barg,
Schnell zur Jungfrau umgestaltet,
Steigt sie aus der Kindheit Sarg.
Ihre blauen Augen schlagen
Ernst und liebelicht empor,
Nach dem Glück scheint sie zu fragen,
[Das]6 sie ungekannt verlor.
Aber Niemand gibt ihr Kunde,
Alle sehn sie staunend an,
Und die Schwestern in der Runde,
Wissen nicht wie ihr gethan.
Ach sie weiß es selbst nicht! – Thränen
Sprechen ihren Schmerz nur aus,
Und ein unergründlich Sehnen
Treibt sie aus sich selbst heraus;
Treibt sie fort, das Bild zu finden,
Das in ihrem Innern lebt,
Das ihr Ahnungen verkünden,
Das in Träumen sie umschwebt.
Felsen hat sie überklommen,
Berge steigt sie ab und auf;
Bis sie an den Fluß gekommen,
Der ihr hemmt den Strebelauf.
[Hier,]7 im Ufergras dem feuchten,
Wird ihr heißer Fuß gekühlt,
Und [im Wellenspiegel]8 leuchten
Siehet sie ihr eignes Bild.
Sieht des Himmels blaue Ferne,
Sieht der Wolken Purpurschein,
Sieht den Mond und alle Sterne; –
Milder fühlt sie ihre Pein.
Gern mag sie an dieser Stelle
Sich die stille Wohnung bau’n,
Der verklärten sanften Welle
Kann sie rückhaltslos vertrau’n.
Denn es ist ihr aufgegangen:
Daß sie eine Seele fand,
Die ihr [innerstes]9 Verlangen,
Ihren tiefsten Schmerz verstand.
Und sie fühlt sich ganz genesen,
Wenn sie zu dem Wasser spricht,
Wie zu dem geahnten Wesen:
O vergiß, vergiß mein nicht!
“1 Schober’s manuscript, and Schubert: “Welt”
2 Schober’s manuscript: “von”
3 Schubert: “Unentfaltet”
4 Schubert: “der”
5 Schober (1865 edition):
Und wie er in Duft verschwindet
Fährt das Kind aus tiefem Schlaf,
Denn es hat der Kuß gezündet,
6 Schubert: “Was”
7 Schubert: “Doch”
8 Schubert: “in seinem Spiegel”
9 Schubert: “innigstes””
No m’oblidis
Quan la primavera s’alliberà
del cor de la terra florida,
s’arrossegà encara una vegada, amb pesar,
a través del món que ella havia deixat.
L’esplendor de les prades i el verd dels sembrats
la saluden amb lluminosa florida
i el baldaquí ombriu
del fosc boscatge murmureja al seu entorn.
Allà, en el tou vellut de la molsa
veu, mig ocult pel fullatge,
un ésser tranquil, adorable,
estirat a terra, dormint plàcidament.
Si és encara un infant o una noia
no gosa pas a dir-ho.
Fils de seda, curts i rossos
onegen al seu petit cap rodó.
Els seus prims membres són tendres encara,
la seva figura immatura
i, tanmateix, el seu pit sembla
convuls d’emoció.
Les galtes resplendeixen de foc color de rosa,
la boca somrient i garneua,
a través del tènue vel de les pestanyes,
llambreja un blau clar, sorneguer.
I la primavera, èbria d’èxtasi,
resta allà, profundament emocionada;
absorta en l’encisadora imatge,
es dóna compte del que perdrà!
Però l’hora li recorda imperiosament
que ha de marxar de pressa.
Ai! Aleshores crema a la seva boca l’ardor
roent del bes de comiat
I en el boirim desapareix.
Però l’infant desperta del seu son,
el bes l’ha abrandat profundament,
com si li hagués caigut un llamp.
Tots els brots que el seu petit pit
amagava, s’han desplegat,
convertida ràpidament en jove donzella,
surt del fèretre de la infantesa.
Els seus ulls blaus s’obren de cop,
ferrenys i plens d’amor,
ella sembla preguntar per la felicitat
que perdé sense saber-ho.
Però ningú li dóna resposta,
tots la miren amb estupor,
i les noies del seu cercle,
no saben què li ha passat.
Ai! Ella mateixa tampoc ho sap! – Llàgrimes
expressen el seu dolor
i un insondable deler
l’empeny fora de si mateixa.
L’empeny lluny, per trobat la imatge
que viu en el seu interior,
que revela els seus averanys,
que, en somnis, sura al seu entorn.
Roques ha grimpat,
muntanyes pujat i baixat;
fins que ella arriba al riu
que detura la seva cursa aferrissada.
Però a l’herba humida de la riba
els seus peus calents es refresquen
i, en el seu mirall lluent,
ella veu la seva pròpia imatge.
Veu la blava llunyania del cel,
veu la llum porpra dels núvols,
veu la lluna i totes les estrelles
i més lleu li sembla el seu dolor
Car se li ha fet palès
que ha trobat una ànima
que pot entendre els seus anhels més íntims,
el seu profund dolor
De bon grat, en aquest indret,
es faria construir una casa tranquil·la,
en l’aspecte canviant de les suaus onades,
ella hi confia plenament.
I ella se sent totalment guarida
quan parla a les aigües,
com si fossin l’ésser dels seus somnis:
oh no m’oblidis, no m’oblidis!