Lieder per a qualsevol veu i piano
D 786 Op. posth. Nº 123
Viola
Any 1823 març
Primera publicació 1830
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Franz Adolf Friedrich von Schober (1796-1882)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Viola
Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein,
In den Auen läutest du,
Läutest in dem stillen Hain,
Läute immer, läute zu.
Denn du kündest frohe Zeit,
Frühling naht, der Bräutigam,
Kommt mit Sieg vom Winterstreit,
Dem er seine Eiswehr nahm.
Darum schwingt der gold’ne Stift,
Dass dein Silberhelm erschallt,
Und dein liebliches Gedüft
Leis wie Schmeichelruf entwallt,
Dass die Blumen in der Erd’
Steigen aus dem düstern Nest
Und des Bräutigams sich wert
Schmücken zu dem Hochzeitfest.
Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein,
In den Auen läutest du,
Läutest in dem stillen Hain,
Läut die Blumen aus der Ruh.
Du Viola, zartes Kind,
Hörst zuerst den Wonnelaut,
Und sie stehet auf geschwind,
Schmücket sorglich sich als Braut,
Hüllet sich ins grüne Kleid,
Nimmt den Mantel sammetblau,
Nimmt das güldene Geschmeid
Und den Brilliantententau.
Eilt dann fort mit mächt’gem Schritt,
Nur den Freund im treuen Sinn,
Ganz von Liebesglut durchglüht,
Sieht nicht her und sieht nicht hin.
Doch ein ängstliches Gefühl
Ihre kleine Brust durchwallt,
Denn es ist noch rings so still,
Und die Lüfte wehn so kalt,
Und sie hemmt den schnellen Lauf,
Schon bestrahlt von Sonnenschein;
Doch mit Schrecken blickt sie auf,
Denn sie stehet ganz allein.
Schwestern nicht – nicht Bräutigam –
Zugedrungen – und verschmäht –
Da durchschauert sie die Scham,
Fliehet wie vom Sturm geweht,
Fliehet an den fernsten Ort,
Wo sie Gras und Schatten deckt,
Späht und lauschet immerfort,
Ob was rauschet und sich regt.
Und gekränket und getäuscht
Sitzet sie und schluchzt und weint,
Von der tiefsten Angst zerfleischt,
Ob kein Nahender sich zeigt.
Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein,
In den Auen läutest du,
Läutest in dem stillen Hain,
Läut die Schwestern ihr herzu –
Rose nahet, Lilie schwankt,
Tulp’ und Hyacinthe schwellt,
Windling kommt daher gerankt,
Und Narciss hat sich gesellt.
Als der Frühling nun erscheint,
Und das frohe Fest beginnt,
Sieht er alle die vereint,
Und vermisst sein liebstes Kind.
Alle schickt er suchend fort
Um die eine, die ihm wert.
Und sie kommen an den Ort,
Wo sie einsam sich verzehrt.
Doch es sitzt das liebe Herz
Stumm und bleich, das Haupt gebückt,
Ach, der Lieb’ und Sehnsucht Schmerz
Hat die Zärtliche erdrückt.
Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein,
In den Auen läutest du,
Läutest in dem stillen Hain,
Läut Viola sanfte Ruh.
Violeta
Campaneta de neu, petita campana de neu!
Estàs sonant als prats,
estàs sonant al bosquet tranquil,
continua sonant, continua sonant!
Ja que anuncies un temps alegre,
la primavera s’acosta, el nuvi,
arriba victoriós després de la seva batalla amb l’hivern,
les armes glaçades del qual va capturar.
Per això el teu batedor daurat gronxa,
fent ressonar el teu casc de plata,
i la teva bonica fragància
s’escampa suaument, com la crida d’un admirador:
Perquè les flors de la terra
surtin dels seus nius ombrívols
i, per ser dignes del nuvi,
s’adornin per a la cerimònia del casament.
Campaneta de neu, petita campana de neu!
Ressones als prats,
ressones al bosquet tranquil,
fes sonar i crida les flors del seu repòs!
Oh Viola, dolça criatura,
ets la primera a sentir el so feliç,
i ella s’aixeca ràpidament,
es posa amb cura les joies nupcials.
S’embolica amb un vestit verd,
pren el seu abric blau de vellut,
pren les seves joies d’or
i la rosada de diamants.
S’afanya amb un pas poderós,
en la seva ment fidel pensant només en la seva amiga,
completament impregnada per la resplendor de l’amor
no veu res en cap direcció.
Però una sensació d’ansietat
li recorre el petit pit,
perquè tot al seu voltant encara és tan silenciós
i la brisa bufa tan freda.
I afluixa el seu pas ràpid,
ja il·luminada pel sol,
però alça la vista alarmada,
perquè està allà dreta completament sola.
Cap germana, cap nuvi –
Ha estat massa insistent! i ha estat rebutjada! –
La vergonya la recorre,
fuig com si s’hagués endut una tempesta,
Fuig al lloc més llunyà
on es cobreix d’herba i ombra,
continua mirant i escoltant
qualsevol cosa que faci soroll o es mogui.
I malalta i decebuda
, s’asseu, sanglota i plora;
esquinçada per la més profunda angoixa,
preguntant-se si algú s’acostarà apareixerà.
Campaneta de neu, petita campana de neu!
Ressones als prats,
ressones al bosquet tranquil,
crida les seves germanes perquè vinguin a ella! –
La rosa s’acosta, el lliri es balanceja,
la tulipa i els jacints s’inflen,
la corretja s’enredatxa,
i el narcís s’ha unit a la companyia.
Ara que la primavera ha aparegut
i la festa alegre ha començat,
mira tota l’assemblea
i s’adona de l’absència del seu fill preferit.
Envia tothom a buscar
la que és digna d’ell,
i arriben al lloc
on ella llangueix sola. –
Però el cor amorós seu
silenciós i pàl·lid, amb el cap cot –
Oh! el dolor de l’amor i l’anhel
Ha aixafat la tendra flor.
Campaneta de neu, petita campana de neu!
Ressones als prats,
ressones al bosquet tranquil,
doneu un suau repòs a la Viola!