Lieder per a qualsevol veu i piano
D 731 Op. posth. 173 Nº 4
Der Blumen Schmerz/El dolor de les flors
Any 1821
Primera publicació 1821
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Mässig, zart (Moderat, tendre)
Llibretista.- Johann Graf von Majláth (1786–1855)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Després d’escoltar l’ambientació de Schubert de Der Blumen Schmerz (El dolor de les flors) del comte Majlath (D. 731, setembre de 1821) –amb els seus sentiments malaltissos i dolços i el seu vers final morbós que afirmava que “Només a la tomba hi ha pau”-, l’oient no s’estranyarà d’assabentar-se que el mateix poeta va matar més tard. La meravella, és clar, és que la cançó de Schubert sigui tan alegre malgrat aquest final infeliç. Schubert estableix els vuit versos de Majlath com una cançó composta a fons, tot i que amb una certa continuïtat melòdica de vers en vers. Els dos versos inicials són en mi menor, amb una melodia vocal llarga i expansiva. Els versos tercer i quart es modulen a Do major radiant i inclouen alguns dels motius melòdics dels versos inicials. Els versos cinquè i sisè modulen a la brillant brillant, però amb la segona meitat de cada vers tornant al mi menor dels versos inicials. L’inici del setè vers és un quasi recitatiu que retorna la música al mi menor dels versos inicials. Tanmateix, el vuitè i últim vers és gairebé una marxa fúnebre en mi menor, que acaba amb “Només a la tomba hi ha pau”. Que la cançó conclogui en la tònica major només afegeix el pathos de la línia final.
James Leonard
Der Blumen Schmerz
Wie ist es mir so schaurig
Des Lenzes erstes Wehn,
Wie dünkt es mir so traurig,
Daß Blumen auferstehn.
In ihrer Mutter Armen
Da ruhten sie so still,
Nun müssen, ach die Armen!
Herauf in’s Weltgewühl.
Die zarten Kinder heben
Die Häupter scheu empor:
“Wer rufet uns in’s Leben
Aus stiller Nacht hervor?”
Der Lenz mit Zauberworten
Mit Hauchen süßer Lust,
Lockt aus den dunklen Pforten,
Sie von der Mutter Brust.
In bräutlich heller Feyer
Erscheint der Blumen Pracht,
Doch fern schon ist der Freyer,
Wild glüht der Sonne Macht.
Nun künden ihre Düfte,
Daß sie voll Sehnsucht sind
Was labend würzt die Lüfte,
Es ist der Schmerzen Kind.
Die Kelche sinken nieder
Sie schauen Erdenwärts:
“O Mutter nimm uns wieder
Das Leben gibt nur Schmerz.”
Die welken Blätter fallen,
Mild deckt der Schnee sie zu –
Ach Gott! so gehts mit allen,
Im Grabe nur ist Ruh.
El dolor de les flors
Com és horripilant per a mi
el primer hàlit de primavera,
que trist em sembla
el ressorgiment de les flors.
En els braços de la mare
reposaven tranquil·les,
i ara, ai las, les pobres han de sortir
a fora, al tumult del món.
Les tendres criatures aixequen
tímidament els seus caparrons:
“Qui ens crida a la vida,
a sortir d’aquesta plàcida nit?”
La primavera, amb màgiques paraules,
amb un hàlit de dolç delit,
les sedueix a sortir de les obscures portes
de la sina de la mare.
En una brillant festa nupcial
apareix l’esplendor de les flors,
però al lluny ja es troba el pretendent,
el poder del sol abrusa ferotge.
Ara llur flaire anuncia
que estan reblertes d’anhel,
tot el que fa l’aire tan sàpid i delectant,
és fill del dolor.
Els calzes es vinclen cap baix,
esguarden envers la terra:
“Oh mare, acull-nos de nou,
la vida només dóna sofrença.”
Cauen els pètals marcits,
suaument els cobreix la neu –
oh Déu, això s’esdevé a tothom,
només a la tomba es troba el repòs.