FRANZ PETER SCHUBERT D 684

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 684

Die Sterne/Les estrelles


Any 1820
Primera publicació 1850
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Karl Wilhelm Friedrich Schlegel (1772–1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Aquesta és una de les més poderoses de les composicions de Schlegel. Capell l’agrupa juntament amb la cançó Abendröte sota l’adjectiu “visionària”, i és cert que ambdues obres comparteixen aquesta qualitat, ajudada per la profunditat dels seus respectius poemes. No està del tot clar si Schubert pretenia que es cantessin ambdues estrofes de Die Sterne. Friedländer, a l’edició de Peters, va optar per seguir la primera edició pòstuma i imprimir només una estrofa dels versos de Schlegel. Tanmateix, no hi ha dubte que la cançó té més sentit amb el text complet del poeta, ja que la segona estrofa reforça la filosofia schlegeliana a la qual ens han presentat al principi del cicle del poeta: el concepte de tota la creació unida en el cor de la vida.

Com passa en gran part de la música de Schubert d’aquest període (1818-1820), sembla que hi ha una forta influència italiana; la cançó està vinculada d’aquesta manera a Der Fluss. A la pàgina impresa té l’aspecte d’una cantilena operística fins al punt que sembla que s’ha sacrificat una prosòdia verbal interessant per la suavitat de la línia vocal, i on el compositor s’ha conformat a permetre que la major part de l’acompanyament consisteixi en tresets força suaus. Tanmateix, això no implica inspiració divina, ja que aquí la simplicitat de Schubert és altament sofisticada i intencionada. Les estrelles no són éssers humans lleugers els ritmes dels quals es mouen d’un costat a l’altre; la seva resplendor és per a sempre i no es veu alterada per consideracions temporals. Així, canten “impertorbables per les tempestes de la vida” i Schubert ha creat una cançó que, a les mans dels intèrprets adequats, irradia pau i una aura celestial que és alhora commovedora i apropiadament impersonal en el sentit que està per sobre de tota lluita humana.

Die Sterne

Du staunest, o Mensch, era heilig wir strahlen?
O folgtest du nur den himmlischen Mächten,
Vernähmest du besser, was freundlich wir winken,
Wie wären verschwunden die irdischen Qualen.
Dann flösse die Liebe aus ewigen Schalen,
Es atmeten alle in reinen Azuren;
Das lichtblaue Meer umschwebte die Fluren,
Und funkelten Sterne auf den heimischen Talen.

Aus göttlicher Quelle sind all genommen.
Ist jegliches Wesen nicht eines im Chore?
Nun sind ja geöffnet die himmlischen Tore,
Was soll denn das bange Verzagen noch frommen?
O wäret ihr schon zur Tiefe geklommen,
So sähet das Haupt ihr von Sternen umflogen
Und spielend ums Herz die kindlichen Wogen,
Zu denen die Stürme des Lebens nicht kommen.

Les estrelles


Esteu, humans, meravellats amb les nostres bigues sagrades?
Oh, si només seguiu els poders celestials,
entendríeu millor com d’amable és el nostre senyal,
i els problemes terrenals haurien desaparegut!
Llavors l’amor brollaria de les copes sense fons,
Tots respirarien els atzurs purs,
El mar blau clar envoltaria els camps,
I les estrelles brillarien sobre les valls conegudes.

Totes les coses estan extretes d’una font divina.
Cadascú no és una cosa al cor?
Ara s’han obert les portes celestials,
de què serveix la terrible desesperació?
Si ja t’haguessis arrossegat fins a les profunditats,
veuries estels volant al teu cap
I, jugant al teu cor, les ones infantils
Que les tempestes de la vida no arribarien.

El 1821, va ingressar per fi com a membre intèrpret a la Societat d’Amics de la Música ( Gesellschaft der Musikfreunde ) de Viena, després del seu rebuig anterior de 1818, cosa que li va permetre presentar-se amb bones credencials davant la societat vienesa.