Lieder par a qualsevol veu i piano
D 670
Die Sternennächte/Les nits estelades
Any 1819 octubre primera versió
Segona versió publicada com Op.posth.165 Nº.2)
Primera publicació 1895 (Primera versió)
1862 (Segona versió)
En clau de re bemoll major primera versió
Si bemoll major segona versió
Indicació de temps.- 1 cançó en les dues versions
Sanft (Suau) Amdues versions
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787–1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Quan Galileo Galilei “va girar la mirada cap amunt cap al curs de les estrelles eternes”, es va sorprendre de descobrir mons alarmantment semblants a la terra. Els filòsofs i teòlegs antics del seu temps havien assumit que hi havia una diferència essencial entre el món del canvi i la decadència que semblava habitar i l’etern regne celestial de dalt, que no estava tocat pel pecat humà i, per tant, no estava afectat per la corrupció i la distorsió. No obstant això, el telescopi de Galileu va revelar una lluna que no era perfectament esfèrica, però que tenia muntanyes que projectaven ombres i cràters que semblaven haver-se format com a resultat de col·lisions. Saturn semblava estar fora de forma i canviar de forma amb el temps (depenent, ara sabem, de si els anells estan o no alineats amb l’espectador a la terra). Fins i tot el sol mateix, la imatge per excel·lència de la perfecció celestial, tenia taques que semblaven anar i venir sense un patró regular i previsible.
Die Sternennächte
In monderhellten Nächten
Mit dem Geschick zu rechten,
Hat diese Brust verlernt.
Der Himmel, reich besternt,
Umwoget mich mit Frieden;
Da denk’ ich, auch hienieden
Gedeihet manche Blume;
Und frischer schaut der stumme,
Sonst trübe Blick hinauf
Zu ew’ger Sterne Lauf.
Auf ihnen bluten Herzen,
Auf ihnen quälen Schmerzen,
Sie aber strahlen heiter.
So schließ’ ich selig weiter:
Auch unsre kleine Erde,
Voll Mißton und Gefährde,
Sich als ein heiter Licht
Ins Diadem verflicht;
So werden Sterne
Durch die Ferne!
Les nits estelades
A les nits de lluna
aquest cor s’oblida
de pledejar amb el destí.
El cel, ple d’estrelles,
m’envolta de pau;
llavors penso que també aquí baix
surten moltes flors;
i, renovellat, el meu mut esguard,
altrament trist, contempla allà dalt
el curs etern de les estrelles.
En elles sagnen els cors,
en elles els dolors es turmenten,
però resplendeixen serenes.
Així, arribo feliçment a concloure:
també la nostra petita terra,
plena de discòrdies i perills,
com una llum serena,
s’entrellaça en aquella diadema;
així s’esdevenen estrelles
a la llunyania!