Lieder per a qualsevol veu i piano
D 659
Hymne I/Himne I
Any 1819 maig
Primera publicació 1872
En clau de la menor
Indicació de temps.- Mit Andacht (Amb devoció)
Llibretista.- Georg Philipp Friedrich von Hardenberg (Psedònim ‘Novalis’), 1772-1801
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
En aquest moment de la institució de la celebració de l’Eucaristia s’iniciava una tradició d’intentar esbrinar «la significació diví de l’Últim Sopar», com diu Novalis. Segurament té raó que poca gent (ja sigui en el seu moment o en qualsevol altre) ho haurà vist com un encapsulament de la passió sexual. Aquest “Himne” (títol propi del poeta) sobre la naturalesa de l’amor aconsegueix fusionar el sagrat i el secular de tal manera, i arriba a un clímax tan orgàsmic, que molt pocs lectors es quedaran sense sorpresa o fins i tot commoció.
Hymne I
Wenige wissen
Das Geheimniß der Liebe,
Fühlen Unersättlichkeit
Und ewigen Durst.
Des Abendmahls
Göttliche Bedeutung
Ist den irdischen Sinnen Räthsel;
Aber wer jemals
Von heißen, geliebten Lippen
Athem des Lebens sog,
Wem heilige Glut
In zitternden Wellen das Herz schmolz,
Wem das Auge aufging,
Daß er des Himmels
Unergründliche Tiefe maß,
Wird essen von seinem Leibe
Und trinken von seinem Blute
Ewiglich.
Wer hat des irdischen Leibes
Hohen Sinn errathen?
Wer kann sagen,
Daß er das Blut versteht?
Einst ist alles Leib,
Ein Leib,
In himmlischem Blute
Schwimmt das selige Paar. –
O! daß das Weltmeer
Schon erröthete,
Und in duftiges Fleisch
Aufquölle der Fels!
Nie endet das süße Mahl,
Nie sättigt die Liebe sich.
Nicht innig, nicht eigen genug
Kann sie haben den Geliebten.
Von immer zärteren Lippen
Verwandelt wird das Genossene
Inniglicher und näher.
Heißere Wollust
Durchbebt die Seele,
Durstiger und hungriger
Wird das Herz:
Und so währet der Liebe Genuß
Von Ewigkeit zu Ewigkeit.
Hätten die Nüchternen
Einmal nur gekostet,
Alles verließen sie,
Und setzten sich zu uns
An den Tisch der Sehnsucht,
Der nie leer wird.
Sie erkennten der Liebe
Unendliche Fülle,
Und priesen die Nahrung
Von Leib und Blut.
Himne I
Pocs coneixen
el secret de l’amor,
són insaciables
i tenen una set eterna.
El significat diví
de la Santa Cena
és un misteri per als sentits terrenals;
però aquell que mai,
de càlids, estimats llavis,
ha inspirat l’hàlit de la vida,
a qui un foc sagrat,
en ones titil·lants, ha fos el seu cor,
aquell que ha alçat
el seu esguard per mesurar
la insondable fondària del cel,
menjarà del seu cos
i beurà de la seva sang
eternament.
Qui ha pogut copsar el sentit elevat
del cos terrenal?
Qui pot dir que entén la sang?
Un dia tot serà cos,
un sol cos,
en la sang celestial
nedarà la benaurada parella.
Oh, que l’oceà
ja hagi d’enrogir
i en una carn flairosa
sorgir la roca!
El dolç àpat no s’acaba mai,
l’amor mai l’assacia.
No pot posseir la persona estimada
prou íntima i exclusivament.
De llavis sempre més tendres,
el company es transforma
i esdevé més íntim, més proper.
La voluptat més ardent
fa tremolar l’ànima,
el cor esdevé
més assedegat i famolenc:
i així el gaudi de l’amor
perdura eternament.
Si solament els assenyats
ho tastessin,
ho deixarien tot
i seurien amb nosaltres
a la taula del desig
que mai està buida.
Coneixerien la infinita
plenitud de l’amor,
i lloarien el nodriment
del cos i de la sang.