Lieder per a qualsevol veu i piano
D 651
Himmelsfunken/Espurnes del cel
Any 1819 febrer
Primera publicació 1831
En clau de sol major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Johann Peter Silbert (1771–1885)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El títol de Silbert, Himmelsfunken, sembla anticipar l’ús més modern del terme Funken (literalment, espurnes) per referir-se a la radiodifusió. El cor sensible és receptiu a un missatge transmès a través de l’èter des de les altures blaves del cel (o del cel; “Himmel” pot referir-se a qualsevol o a tots dos), recordant-nos, orfes de la terra, que un pare ens espera a la nostra veritable pàtria.
La poesia de Silbert està clarament influenciada per la seva devoció al redemptorisme, un moviment missioner catòlic, però també està en sintonia amb les tendències literàries més recents, en particular la preocupació romàntica per l’enyor i l’anhel. El catolicisme de Silbert sembla ometre o passar per alt el tema del pecat i la necessitat que la gràcia sigui mediada pels sagraments de l’església; opta més aviat per emfatitzar l’experiència universal de la dislocació i l’anhel d’instal·lar-se en una casa amorosa i estable. Les espurnes de la veritat celestial irradien per tot el món, i fins i tot la poesia romàntica secular transmet el mateix missatge: el cor s’ha d’aixecar per trobar el Déu que el va crear.
Himmelsfunken
Der Odem Gottes weht!
Still wird die Sehnsucht wach;
Das trunkne Herz vergeht
In wundersüßem Ach!
Wie löst sich äthermild
Der Erde schweres Band,
Die heil’ge Thräne quillt,
Ach! nach des Himmels Land.
Wie mächtig hebt das Herz
Sich zu den blauen Höh’n!
Was macht vor süßem Schmerz
Es ach! so zart vergehn? –
O süßer Hochgenuß!
Mild, wie des Himmels Thau,
Winkt Gottes Feyergruß
Hoch aus dem stillen Blau!
Und das verwaiste Herz
Vernimmt den stillen Ruf,
Und sehnt sich heimathwärts
Zum Vater, der es schuf!
Espurnes del cel
Bufa l’hàlit de Déu!
L’anhel es desvetlla silent;
el cor ebri defalleix
en dolça, meravellosa agonia.
Com es desfà en l’èter suau
el feixuc lligam de la terra,
vessen les llàgrimes sagrades,
ai! Vers el país celestial.
Amb quina puixança s’enlaira el cor
vers les blaves alçàries!
Però, què fa que amb dolça sofrença,
ai las, defalleixi tan tendrament?
Oh dolça exaltació!
Suaument, com la rosada del cel,
el solemne salut d’acollença de Déu fa senyals
des de dalt al plàcid atzur!
I el cor orfe
sent la silenciosa crida
i anhela retornar a la casa
del Pare que el va crear!