Lieder per a qualsevol veu i piano
D 645
Abend/Capvespre
Any 1819
Primera publicació 1983 aproximadament
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Una cançó sense indicació de temps
Llibretista.- Johann Ludwig Tieck (1773–1853)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Fragment d’un esbós
Aquest fragment comparteix l’autògraf de la meravellosa composició de Friedrich von Schlegel, Die Gebüsche. Això enllaça la cançó –l’únic intent de Schubert d’adaptar la poesia de Ludwig Tieck– amb aquell període de la vida del compositor en què estava interessat en la poesia dels primers poetes romàntics, sobretot Schlegel i Novalis. El volum 27 de l’edició Schubert està dedicat a les composicions dels germans Schlegel, i la majoria de les composicions de Novalis apareixen al volum 29, que està dedicat a les obres de 1819/20. Com en altres moments de la seva vida, Schubert buscava alguna cosa nova en el seu art, i aquesta poesia transcendental semblava ser la clau per a una major profunditat d’expressió musical; això està lligat a la pròpia recerca del compositor d’una filosofia mentre intentava donar sentit a la vida sense l’ajuda de la religió convencional. Aquest anhel d’escalar els alts cims del Romanticisme, i l’ambició d’inventar combinacions musicals i poètiques fins ara inèdites, s’extingiria amb la malaltia de Schubert. El 1823, amb la sensació que el seu temps s’acabava, el compositor va començar a aixecar els braços i a concentrar-se en llaurar un terreny més humil. Les grans i optimistes perspectives de la Weltanschauung romàntica ja no eren apropiades, però les aparents banalitats de les experiències del moliner donarien lloc a una transcendència musical diferent.
Abend
Wie ist es denn, daß trüb und schwer
So alles kömmt, vorüberzieht,
Und wechselnd, quälend, immer leer,
Das arme Herz in sich verglüht?
Kaum gekommen
Soll ich scheiden,
Kaum entglommen
Löschen wieder
Alle Freuden,
Und der Leiden
Dunkle Wolke senkt sich nieder.
Aus den Lichtern in die Nacht,
Aus den Augen, die mir tagen,
Die mein ganzes Herz durchlacht,
Bin ich wieder allen Plagen,
Dem dürren Leben
Zurück gegeben.
Wie flücht’ge Augenblicke
Mein Glücke!
Wie lange, lange Dauer
Der Trennung, düstre schwere Trauer! —
Zurück zu kehren
Und dich entbehren!
O als ich dich noch nicht gesehn,
Da durfte Sehnsucht bei mir sein,
Ein Hoffnungswind in meinen Wünschen wehn,
Die Zukunft war ein heller Schein:
Jetzt muß ich vom Erinnern kaufen,
Was ich kaum zerstreut empfand;
Wieder durch die wüsten Haufen,
Durch ein unbewohntes Land,
Soll ich irre, klagend, schweifen,
Und des Glückes goldne Streifen
Auch die letzten, abgewandt.
Noch fühl’ ich deine Hand,
Noch wie im Traume deine Küsse,
Noch folgen mir die holden Blicke,
Und die Empfindung, daß ich alles misse,
Bleibt bei mir zurücke.
O Hoffen, Schmachten, Liebesleid und Sehnen,
Wie dürst’ ich nach den süßen Tränen!
O tröste mich doch, eitles Wähnen,
So leer du bist, so tot, so nichtig!
Verlaßt ihr alle mich so flüchtig?
O Gegenwart, wie bist du schnell!
Vergangenheit, wie bist du klein!
O Zukunft, wie wirst du unendlich sein?
Unendlich wie am Himmelsbogen
Die Sterne in die ew’gen Räume steigen,
So fühl’ ich Stunden, Tage, Monden hergezogen,
Und durch mein tiefstes Sein das trübe Schweigen,
Um mich ein unvergänglich Meer von schwarzen Wogen,
Und ach! kein grünes Ufer will sich zeigen!
Capvespre
Com és que tot arriba i,
trist i feixuc, passa de llarg,
i canviant, torturant, sempre buit,
em consumeix el pobre cor.
Tot just arribat
haig de marxar,
a penes aflamades
de nou s’extingeixen
totes les joies
i davalla el negre núvol
de l’aflicció.
De les llums de la nit
dels ulls que m’esclareixen el dia
que fan somriure tot el meu cor,
torno a estar carregat de sofriments,
Sotmès de nou
a una vida estèril.
Com moments fugissers
és la meva felicitat!
Fa molt de temps que dura
aquesta separació, aquesta aflicció fosca i feixuga! – –
Tornar endarrere
i restar privat de tu!
Oh quan encara no t’havia vist
podia aleshores tenir anhels,
un aire d’esperança alenava en els meus desigs,
el futur era una clara resplendor:
ara haig d’adquirir dels records
el que a penes considerava esbarriat;
de nou, enmig la desolada gernació,
a través de terra erma,
haig de vagarejar, errant, planyent,
apartat dels daurats filaments de benaurança,
fins i tot dels darrers.
Encara sento la teva mà,
encara, com en somnis, les teves besades,
encara em segueix el teu encisador esguard,
i la sensació que tot això em manca,
roman darrere meu.
Oh esperança, llangor, pena d’amor i deler,
com estic sedegós de les dolces llàgrimes!
Reconforteu-me doncs, oh vanes il•lusions,
per més que siguis tan buida, tan somorta, tan fútil!
M’abandoneu tots tan de pressa?
Oh present, com passes de pressa!
Passat, que petit ets!
Oh futur, com seràs infinit?
Infinit, com en el firmament
s’enlairen les estrelles vers les estances eternes,
així percebo les hores, els dies
i les llunes que passen,
i a través dels meu ésser profund,
el trist silenci,
al meu voltant, un imperible mar
de negres onades,
i ai! cap verd ribatge
vol aparèixer!