Lieder per a qualsevol veu i piano
D 637 Op. 87 Nº2
Hoffnung/L’esperança
Any 1819 abril
Primera publicació 1827
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Etwas geschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Per a Schiller, però, la planta de l’esperança que creix a la nostra tomba probablement no està relacionada amb el cel cristià. Part del projecte d’Il·lustració amb el qual estava compromès consistia a distingir la veritable esperança per al futur de la humanitat de la confiança en la superstició i la falsa esperança que abans havien ofert els tirans i els sistemes autoritaris. A l’estrofa 2 presenta l’esperança com una mena de guia. Ens posa en camí quan som molt petits i mai no està lluny de nosaltres quan sortim pel nostre compte («revola» més aviat com els adults que animen els nens a caminar i córrer deixant-los anar però tranquil·litzant-los que encara són allà per recollir-los si cauen). Els adults joves són guiats d’una manera diferent. Necessiten el resplendor màgic de l’esperança per donar-los alguna cosa per lluitar; això és el que els inspira (‘begeistert’, literalment, el que els dóna esperit). Ara normalment anomenem això “motivació” o “impuls”. No cal perdre l’esperança a mesura que ens acostem a la mort, ja que encara hi ha la possibilitat de plantar les llavors d’alguna cosa que florirà en generacions posteriors. No hem de limitar les nostres esperances a una altra dimensió. L’acceptació de la mort no ha de ser una forma de desesperació.
L’estrofa 3 reforça la creença de Schiller que l’actitud tradicional d’esperar és una il·lusió. Insisteix que la tradició il·lustrada i humanista ofereix una esperança genuïna i autèntica. La gent podria afirmar que es tracta d’una fantasia poc realista basada en res més que desitjos i desitjos humans, però el fet mateix que hi hagi una convicció universal que les coses haurien de ser millors que això és una evidència suficient per demostrar que l’esperança és bàsica per a l’experiència humana. De fet, és una superstició antiga la que ha anul·lat l’autèntica esperança d’un món millor.
Aquestes eren preguntes candents cap al 1797, any de la publicació del poema. L’any 1794 la Revolució Francesa, que tantes esperances havia ofert a escriptors “il·lustrats” com Wordsworth i Schiller, havia desencadenat la política del Terror d’Estat. Els conservadors religiosos i polítics van argumentar ràpidament que això era una prova de l’engany al cor del projecte. No obstant això, la transició pacífica del poder del president Washington al president Adams a principis de 1797 va oferir proves contràries, suggerint que eren possibles sistemes més racionals (de fet, la negativa de Washington a servir un tercer mandat com a president, tal com s’exposa al seu Discurs de comiat, és una de les declaracions més clares dels principis de la Il·lustració).
Aleshores, com decidim què és la “falsa esperança” i què és un autèntic objectiu d’or? Podem jutjar entre les reivindicacions oposades dels nous règims a Amèrica i França i les de “reacció” (les esglésies catòlica i anglicana, per exemple)? Per a Schiller, només hem de confiar en aquesta veu interior que insisteix que hem nascut per a alguna cosa millor que això.
Hoffnung
Es reden und träumen die Menschen viel
Von bessern künftigen Tagen;
Nach einem glücklichen, goldenen Ziel
Sieht man sie rennen und jagen.
Die Welt wird alt und wird wieder jung,
Doch der Mensch hofft immer Verbesserung.
Die Hoffnung führt ihn ins Leben ein,
Sie umflattert den fröhlichen Knaben,
Den Jüngling begeistert ihr Zauberschein,
Sie wird mit dem Greis nicht begraben;
Denn beschließt er im Grabe den müden Lauf,
Noch am Grabe pflanzt er – die Hoffnung auf.
Es ist kein leerer, schmeichelnder Wahn,
Erzeugt im Gehirne des Toren.
Im Herzen kündet es laut sich an:
“Zu was Besserm sind wir geboren!”
Und was die innere Stimme spricht,
Das täuscht die hoffende Seele nicht.
L’esperança
Els homes parlen i somien molt
de dies millors que vindran;
vers un venturós i daurat objectiu
se’ls veu córrer i maldar.
El món envelleix i torna a rejovenir-se
però l’home espera sempre el millorament.
L’esperança l’inicia a la vida,
ella esvoleteja al voltant del noiet,
el seu màgic esclat engresca el jovencell,
no és enterrada amb el vell, car encara
que al sepulcre finalitzi el seu fatigós camí,
fins i tot allà ell hi sembra – l’esperança.
No és una vàcua, falaguera quimera
generada a la ment d’un foll.
Ella proclama al cor en veu alta:
“Hem nascut per quelcom millor!”
I el que diu la veu interior,
no enganya mai l’ànima que espera.