Lieder per a qualsevol veu i piano
D 636
Sehnsucht/Enyorança
Any 1821?
Primera publicació 1975 (Primera versió)
1895 (Segona versió)
1826 (Tercera versió)
En clau de si menor/mi major totes les versions
Indicació de temps.- Una cançó tres versions
Ziemlich geschwind (Molt ràpid) (Primera i tercera versió)Nicht zu schnell (No massa ràpid) (Segona versió)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Moltes d’aquestes metàfores són tan bàsiques per a la manera com experimentem el món que hem oblidat que són metàfores. Ens sentim abatuts o estem en una depressió (geogràficament i meteorològic, aquí una vall plena de boira). Ens imaginem estar a un alt (en aquest cas a dalt dels turons verds més que al núvol nou), però el camí està bloquejat. Per arribar al nostre destí hem de fer un salt de fe.
Des del punt de vista lingüístic té sentit que utilitzem el concret per representar abstraccions. “Estar amunt” i “sentir-se abatut” no són descripcions literals del nostre estat d’ànim, però tenim poques altres maneres de referir-nos a aquestes condicions interiors. La vida no és «un viatge», però no podem evitar pensar «cap a on anem». Quan fem “un salt” cap al desconegut, sabem què són els salts.
La poesia, però, de vegades pot funcionar d’una manera més complexa. El text de Schiller comença efectivament en una vall, amb entrevistes de turons a través de la boira. Aquest és el nivell quotidià de la imatge externa que ens permet parlar de vida interior, abstracta, però que es combina amb un to diferent. Tota la primera estrofa (basada en la ubicació del personatge en una vall boirosa) és hipotètica: ‘si només pogués trobar la sortida d’aquesta vall, em sentiria feliç’, ‘si només tingués ales, marxaria cap a aquells turons’. Això és la contrarealitat, el contrari de l’àmbit concret on suposadament comencen les metàfores.
La visió del cel, el somni irreal o la fantasia, a l’estrofa dos, en canvi evita el llenguatge hipotètic. Tots els verbs són declaracions de fets. ‘Sento l’harmonia’, ‘els vents porten la fragància del bàlsam’, ‘Puc veure la fruita daurada onejant al fullatge’, hi ha flors ‘florint’ allà. Fins i tot la predicció que aquestes flors mai seran preses de l’hivern es presenta com un fet indiscutible.
La segona meitat del text (estrofes tres i quatre) juga amb l’ambigüitat del verb modal “ha de”. “Ha de ser” meravellós estar en aquest món millor, així que “has de creure, has d’arriscar”. Es tracta d’un canvi de la modalitat epistèmica a la deòntica; la paraula “ha de” a l’estrofa 3 indica la naturalesa limitada del nostre coneixement d’un regne que no podem experimentar directament, però a l’estrofa 4 expressa un ordre i s’adreça directament a l’oient o al lector (tot i que l’oient també podria ser la persona, el “jo” poètic, de manera que “deu” podria ser igualment “he de”).
El resultat d’aquest salt agosarat és el coneixement directe del que només s’havia albirat abans: “aquell bell país de les meravelles”. Has de saber que aquesta terra no és una terra.
Malcolm Wren
Sehnsucht
Ach, aus dieses Tales Gründen,
Die der kalte Nebel drückt,
Könnt ich doch den Ausgang finden,
Ach, wie fühlt’ ich mich beglückt.
Dort erblick ich schöne Hügel,
Ewig jung und ewig grün,
Hätt’ ich Schwingen, hätt ich Flügel,
Nach den Hügeln zög ich hin.
Harmonien hör ich klingen,
Töne süßer Himmelsruh,
Und die leichten Winde bringen
Mir der Düfte Balsam zu.
Goldne Früchte seh ich glühen,
Winkend zwischen dunkelm Laub,
Und die Blumen, die dort blühen,
Werden keines Winters Raub.
Ach wie schön muss sich’s ergehen
Dort im ew’gen Sonnenschein,
Und die Luft auf jenen Höhen,
O wie labend muss sie sein.
Doch mir wehrt des Stromes Toben,
Der ergrimmt dazwischen braust,
Seine Wellen sind gehoben,
Dass die Seele mir ergraust.
Einen Nachen seh ich schwanken,
Aber ach! der Fährmann fehlt.
Frisch hinein und ohne Wanken,
Seine Segel sind beseelt.
Du musst glauben, du musst wagen,
Denn die Götter leihn kein Pfand,
Nur ein Wunder kann dich tragen
In das schöne Wunderland.
Enyorança
Ah, per sortir del fons d’aquesta vall
Farcit de boira freda;
Si només pogués trobar la sortida
Que feliç em sentiria!
Allà puc distingir bells turons,
Sempre jove i sempre verd.
Si només tingués ales; si només pogués volar,
Partiria cap a aquells turons.
Puc sentir les harmonies ressonant,
Les notes del dolç repòs celestial,
I els vents lleugers estan portant
Jo la fragància del bàlsam.
Puc veure la fruita daurada brillant,
Ondant dins del fullatge fosc,
I les flors que hi floreixen
Mai serà devastat per l’hivern.
Que bonic deu ser passejar
Allà al sol etern;
I l’aire d’aquelles altures,
Que refrescant ha de ser!
Però em dificulta la corrent furiosa
Que rugeix amb ira i em barra el camí.
Les seves onades s’alcen tan amunt
Que la meva ànima està horroritzada.
Puc veure un vaixell balancejant-se.
Però oh! No hi ha ferri.
Entreu ràpid, no us demoreu.
Les seves veles estan hissades.
T’has de creure, t’has d’atrevir,
Perquè els déus no ofereixen cap seguretat.
Només un miracle et pot transmetre
A aquella preciosa terra de meravelles.