Lieder per a qualsevol veu i piano
D 631
Blanka/Blanca
Any 1818 desembre
Primera publicació 1885
En clau de la menor
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Karl Wilhelm Friedrich Schlegel(1772-1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La Blanka devia ser una d’aquelles dones desafortunades dotades d'”encant”. Li resulta impossible fugir del paper que se li imposa, potser per la seva aparença o potser pels pares adorables que la van definir per la seva feminitat i manera lleugera. Com la majoria de dones joves de la seva època, hauria tingut poc control sobre el seu futur; s’esperaria que es casés amb l’home escollit per a ella i que acceptés les conseqüències com el seu deure i vocació. El fet que es preocupi pel que podria ser el seu futur suggereix que és més intel·ligent del que sembla als que l’envolten. Potser és conscient de la probabilitat d’una mort prematura en el part o del risc d’infectar-se amb una malaltia horrible pel marit repel·lent amb el qual acabarà la parella. La Blanka té molts motius per lamentar-se, però sap que ha de seguir somrient.
Blanka
Wenn mich einsam Lüfte fächeln,
Muß ich lächeln,
Wie ich kindisch tändelnd kose
Mit der Rose.
Wären nicht die neuen Schmerzen,
Möcht’ ich scherzen;
Könnt’ ich, was ich ahnde, sagen,
Würd’ ich klagen,
Und euch bange hoffend fragen:
Was verkünden meine Loose?
Tändl’ ich gleich mit Scherz und Rose,
Muß ich lächelnd dennoch klagen.
Blanca
Quan estic sola i l’oreig em venteja
haig de somriure,
com quan joguinejant com un infant
acaronava una rosa.
Si no fos per les penes recents
m’agradaria plaguejar;
si pogués dir el que sento,
em planyeria
i us preguntaria amb ansiós esper:
què em reserva el meu destí?
Car si jugo amb plagasitats i roses,
llavors m’haig de plànyer tot somrient.