Lieder per a qualsevol veu i piano
D 630
Sonett III
Any 1818 desembre
Primera publicació 1895
En clau de do major
Indicació de temps.- Sehr langsam (Molt lent)
Llibretista.- Francesco Petrarca (1304–1374)
Johann Diederich Gries (1775–1842) traducció a l’alemany
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
L’ús de l’oxímoron per part de Petrarca no és només una presumpció poètica. Ho presenta com un fet directe que la Laura el persegueix amb “dolços turments”. El que ofereix és dolç i amarg, ferida i cura, vida i mort. Aquest estat de tensió o contradicció és el que ell anomena estat de guerra o malestar, en contrast amb la calma i el silenci que viu el món exterior a la nit.
Les quatre primeres línies de l’octet presenten el món exterior com una realitat objectiva i tranquil·la. A la primera línia, la naturalesa inanimada (el cel, la terra, l’atmosfera) no diu res. Hi ha una sensació de negativa deliberada a parlar en el verb alemany ‘schweigen’ (que tradueix l’italià similar ‘tacere’) que no es pot captar del tot en anglès. La segona línia tracta sobre la natura animada, a l’aire i a terra, on els ocells i les bèsties estan ara atrapats en les bandes del son. Les estrelles del cel (línia 3) sembla que giren i el mar (línia 4) s’assenta. Sembla que no hi ha res que molesti aquest entorn exterior tan gran i massiu.
Que diferents són les coses dins. A la segona meitat de l’octet es tracta de “jo”: ich, mich, mein, mir (I, me, my, to me). L’enrenou del poeta és provocat per ‘ella’, ella que alhora el posa en estat de guerra i no fa gestos més que pau quan pensa en ella. Aquí no hi pot haver dormir, ni silenci. Hi ha fúria i malestar, però també turment ‘dolç’.
Després de la volta, el focus es centra en la salut de l’orador. La Laura es presenta com una infermera que aporta una alimentació dolça i amarga. Fa ferides i ofereix la curació. Aquest darrer concepte també implica connotacions religioses, ja que “Heilung” pot referir-se igualment a la “salvació” espiritual o a la salut física. Els jocs originals de Petrarca sobre la mateixa ambigüitat (‘la salut’ = salvació / salut)
Sonett III
Nunmehr da Himmel, Erde schweigt und Winde,
Gefieder, Wild, des Schlummers Bande tragen,
Die Nacht im Kreise führt den Sternenwagen,
Und still das Meer sich senkt in seine Gründe:
Nun wach’ ich, sinne, glühe, wein’, und finde
Nur sie, die mich verfolgt mit süßen Plagen.
Krieg ist mein Zustand, Zorn und Mißbehagen;
Nur, denk’ ich sie, winkt Friede mir gelinde.
So strömt, was mich ernährt, das Süß’ und Herbe,
Aus eines einz’gen Quell’s lebend’gem Strahle;
Dieselbe Hand gibt Heilung mir und Wunden.
Und daß mein Leiden nie ein Ziel erwerbe,
Sterb’ und ersteh’ ich täglich tausend Male;
So weit entfernt noch bin ich zu gesunden.
Italià
Or che ‘l ciel e la terra e ‘l vento tace,
E le fere e gli augelli il sonno affrena,
Notte il carro stellato in giro mena
E nel suo letto il mar senz’onda giace;
Vegghio, penso, ardo, piango; e chi mi sface
Sempre m’è inanzi per mia dolce pena:
Guerra è il mio stato, d’ira et di duol piena;
E sol di lei pensando ho qualche pace.
Così sol d’una chiara fonte viva
Move ‘l dolce e l’amaro ond’io mi pasco;
Una man sola mi risana e punge.
E perchè ‘l mio martìr non giunga a riva,
Mille volte il dì moro e mille nasco;
Tanto da la salute mia son lunge!
Sonet III
Ara que el cel i la terra i el vent callen,
i que les feres i els ocells el son refrena,
que la nit el carro estelat a voltejar mena
i el mar sense onades jeu en el seu llit;
veig, penso, m’abruso, ploro; i qui em malmet
és sempre davant meu per a la meva dolça pena:
el meu estat és la guerra, plena d’ira i de dolor;
i tan sols pensant en ella tinc un resquitx de pau.
Així, només d’una clara font viva
brolla el dolç i l’amarg dels quals em nodreixo;
una sola mà em guareix i em fereix.
I perquè el meu martiri no arriba mai a la fi,
cada dia moro i reneixo mil vegades;
soc tan lluny del meu guariment!