FRANZ PETER SCHUBERT D 629

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 629

Sonett II/Sonet II


Any 1818 novembre
Primera publicació 1895
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Langsam, schleichend (A poc a poc, insidiosa)
Llibretista.- Francesco Petrarca (1304-1374)
August Wilhelm Schlegel (1767-1845) traductor a l’alemany
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

El Sonett II de Schubert (D. 629) va ser el segon dels tres escenaris que va fer el novembre de 1818 dels sonets de Petrarca , traduïts per August von Schlegel . Com amb els altres dos escenaris, el repte de convertir en música un esquema de rima complicat i una forma poètica estructuralment difícil sembla haver provocat una resposta compositiva molt diversificada de Schubert . Afortunadament, el tema del poema -un amant rebutjat que vaga sol pel desert- va ser un tema que Schubert sempre havia trobat i que sempre trobaria simpàtic. De fet, la imatgeria de Sonett II sembla predir en molts dels seus detalls la Winterreise de Schubert a partir de nou anys més tard.

Igual que amb Sonett I, Schubert utilitza molts tipus de música diferents per configurar Sonett II. Un simple Lied serveix per a la primera quartera, un recitatiu i arioso per a la segona quartera, un altre recitatiu més ràpid per al primer tercet i, després d’una breu línia declamatòria, les línies finals s’ajusten a la música més lírica, tot intercalat amb interludis de piano que comenten tant la línia vocal com la imatgeria poètica. Si aquest tipus d’ambientació funciona com a cançó és discutible; la mateixa diversitat de la resposta de Schubert pot reduir el seu impacte intestinal. Però ningú no s’oposaria que el diplet final, almenys, s’inspira a Schubert .

James Leonard

Italià

Solo e pensoso i più deserti campi
Vo mesurando a passi tardi e lenti;
E gli occhi porto per fuggire intenti
Ove vestigio uman l’arena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
Dal manifesto accorger de le genti;
Perchè negli atti d’allegrezza spenti
Di fuor si legge com’io dentro avampi.

Sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
E fiumi e selve sappian di che tempre
Sia la mia vita, ch’è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie nè sì selvagge
Cercar non so, ch’Amor non venga sempre
Ragionando con meco, et io co llui.

Sonett II

Allein, nachdenklich, wie gelähmt vom Krampfe,
Durchmess’ ich öde Felder, schleichend träge,
Und wend’ umher den Blick, zu fliehn die Stege,
Wo eine Menschenspur den Sand nur stampfe.

Nicht andre Schutzwehr find’ ich mir im Kampfe
Vor dem Erspähn des Volks in alle Wege,
Weil man im Thun, wo keine Freude rege,
Von außen lieset, wie ich innen dampfe.

So daß ich glaube jetzt, Berg und Gefilde,
Und Fluß und Waldung weiß, aus welchen Stoffen
Mein Leben sey, das sich verhehlt jedweden.

Doch find’ ich nicht so rauhe Weg’ und wilde,
Daß nicht der Liebesgott mich stets getroffen,
Und führt mit mir, und ich mit ihm dann Reden.

Sonet II

Sol i pensiu, els camps més deserts
vaig mesurant amb passos tardans i lents;
i els meus ulls amatents per fugir
de qualsevol empremta humana a la sorra.

No trobo altra defensa per evitar
que la gent s’adoni de la meva condició;
car en els meus actes, mancats d’alegria,
es pot llegir de fora com bleeixo a dins.

Així que ara crec que muntanyes i planes
i rius i forests saben quin és l’ànim
de la meva vida, a d’altri ocultada.

Però tanmateix, camins prou aspres ni salvatges
no sé trobar, on l’Amor no vingui sempre
a raonar amb mi, i jo amb ell.

Compositor primerenc, als 14 anys, ja havia compost un Lieder sobre un poema de Goethe. Va ser extremadament bohemi, i no va tenir mai una residència fixa. Va ser ajudat econòmicament pels seus amics, els que ho allotjaven a casa seva.