Lieder per a qualsevol veu i piano
D 628
Sonett I/ Sonet I
Any 1818 novembre
Primera publicació 1895
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Francesco Petrarca (1304-1374)
Traducció a l’alemany .-August Wilhelm Schlegel (1767-1845)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La traducció de Schlegel s’acosta notablement a l’original de Petrarca. Fins i tot aconsegueix la sorprenent gesta de mantenir el mateix esquema de rima (cosa que probablement és tècnicament impossible en anglès): ABBA ABBA CDE CDE
El fullatge venerat i sagrat que Petrarca demana a Apol·lo, el déu del sol, que protegeixi només pot ser un arbre de llorer, ja que aquí és on va ser captivat per primera vegada per Laura. No obstant això, no pot haver estat asseguda a la seva ombra, ja que va haver d’aixecar els braços per fer-se ombra (i potser per protegir-se de la mirada fulgurant d’Apol·lo, que, com Petrarca més tard, havia quedat presoner per la seva bellesa). Per tant, hem d’imaginar el Llorer com a fons de l’escena, amb la Laura asseguda a l’herba en primer pla. En els vuit primers versos (l’octava), el poeta simplement utilitza el fons per posar l’escenari de les seves esperances de futur, que segueixen després de la volta de la línia 9. Tornarà a passar? La poeta i el sol tindran una visió més de la seva bellesa ara que l’hivern s’ha acabat i l’aire s’escalfa?
El poeta August von Schlegel va ser més conegut durant la seva vida com a traductor de Shakespeare i Petrarca a l’alemany. Traduir el vers en blanc de Shakespeare era relativament senzill en comparació amb traduir el difícil esquema de rima dels Sonets de Petrarca . Com més difícil, doncs, va ser la tasca de Schubert de traduir la traducció de Schlegel a la música! L’esquema de rimes complicat, la varietat de metres, la manca de línies aturades: aquests trets són molt més difícils de musicar que la poesia lírica més senzilla. Schubert va respondre al repte d’establir el Sonett I de Schlegel (D. 628) el novembre de 1818 utilitzant gairebé tots els trucs del seu llibre de composició.
La cançó comença amb una invocació semblant a un recitatiu del déu Apol·lo en el primer quartet, amb el piano només proporcionant uns quants acords durant tot el vers. La melodia de Schubert llisca sobre les línies de compàs amb la mateixa facilitat que la traducció de Schlegel llisca sobre les línies sense parar. La segona quartera està configurada en un passatge semblant a una ària sobre un acompanyament de piano fluid amb pauses deliberades per representar les paraules “On primer tu, i després jo, vam ser presoners”, seguit d’un breu postludi de piano. El primer tercet combina tant una melodia semblant a una ària per a la veu amb una sèrie d’acords quasi, però no del tot recitatius, per al piano. El segon tercet i final comença com un recitatiu més, però s’obre per a la cobla final en una melodia clàssica de cançó d’art de gran calidesa i tendresa.
Només el geni compositiu de Schubert pot mantenir junts aquesta seqüència de recitatiu, ària i cançó.
James Leonard
Italià
Apollo, s’ancor vive il bel desio
Che t’infiammava a le tesaliche onde,
E se non hai l’amate chiome bionde,
Volgendo gli anni, già poste in oblio;
Dal pigro gielo e dal tempo aspro e rio,
Che dura quanto ‘l tuo viso s’asconde,
Difendi or l’onorata e sacra fronde
Ove tu prima e poi fu’ invescato io;
E per vertù de l’amorosa speme
Che ti sostenne ne la vita acerba,
Di queste impression l’aere disgombra.
Sì vedrem poi per meraviglia insieme
Seder la donna nostra sopra l’erba
E far de le sue braccia a sè stessa ombra.
Sonett I
Apollo, lebet noch dein hold Verlangen,
Das an Thessal’scher Flut die blonden Haare
In dir entflammt, und ists im Lauf der Jahre
Nicht unter in Vergessenheit gegangen:
Vor Frost und Nebeln, welche feindlich hangen,
So lang’ sich uns dein Antlitz birgt, das klare,
Jetzt dies geehrte heil’ge Laub bewahre,
Wo du zuerst und ich dann ward gefangen.
Und durch die Kraft von dem verliebten Hoffen,
Das in der Jugend dich nicht ließ vergehen,
Laß, von dem Druck befreyt, die Luft erwarmen.
So werden wir, von Staunen froh getroffen,
Im Grünen uns’re Herrin sitzen sehen,
Und sich beschatten mit den eignen Armen.
Sonet I
Apol·lo, si encara és viu el bell desig
que t’aflamava a les aigües de Tessàlia
i si aquells estimats cabells rossos,
amb el pas dels anys, no has oblidat encara;
del gel calmós i del temps aspre i dur
que perdura quan el teu rostre s’amaga,
protegeix les honorables i sagrades frondes
on primer tu i després jo estàvem capturats,
i en virtut de l’amorosa esperança
que et sosté en aquesta vida amarga,
lliure d’opressió, deixa escalfar l’aire.
Així junts veurem amb admiració
com la nostra dona seu a l’herba
i es fa ombra amb els seus braços.