Lieder per a baix i piano
D 627 Op. posth. 173 Nº 6
Das Abendrot/ La vermellor del capvespre
Any 1818 novembre
Primera publicació 1867
En clau de mi major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Aloys Wilhelm Schreiber (1761–1841)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquest és un altre producte de la primera estada de Schubert a Zelisz el 1818, però aquesta obra àmplia i magistral és molt més seriosa que el Sing-Übungen. Aquest últim havia estat concebut per a les filles Esterházy, però aquesta cançó molt probablement va ser escrita per al mateix comte Johann Karl Esterházy, un baix aficionat que hauria necessitat tota la seva habilitat per cantar-la. Hem de recordar que Schubert va escriure el següent de Zseliz: “Ningú aquí té cap veritable sentiment per l’art excepte (si no m’equivoco) la comtessa de tant en tant”. Un tem que Esterházy pogués haver estat un cantant pompós i vanitós, no tan talentós com s’imaginava. No obstant això, ell era el cap, i devia presumir d’un mi greu entre els seus èxits perquè el compositor en fes un element tan destacat. Ens fa preguntar si Der Kampf (una cançó d’un rang vocal similar) també havia estat pensada per al comte (una obra d’audició, potser) algun temps abans que el compositor anés a Hongria per primera vegada. Der Kampf, però, té un text massa atrevit per a un home casat d’alt bressol i moral, un contrast complet amb el seu parent llunyà Nikolaus Fürst Esterházy, que va ser un dels llibertins més notoris de l’època. Aquesta branca de la família Esterházy sembla que afavoria els temes sagrats en la seva música domèstica (exemplificat per Prayer, el poema de Fouqué que Schubert va adaptar com a quartet durant la seva segona visita el 1824). Les adaptacions de Schreiber de Schubert són totes de 1818, i tot i que la seva primera adaptació d’aquest poeta, la bella An den Mond in einer Herbstnacht, data d’abril (abans que anés a Zseliz), sembla massa bo per ser cert que va trobar per casualitat un autor la perspectiva religiosa del qual coincidia amb la dels Esterházy. Schubert va ser contractat com a professor a l’establiment del comte a Viena abans d’anar a Hongria, i podria haver manllevat els poemes de Schreiber (que s’havien publicat recentment a Alemanya) d’aquesta font.
El vermell del vespre no es considera de la mateixa classe que A la lluna en una nit de tardor. És indubtablement una bona cançó, però per poc no aconsegueix els màxims reconeixements per la mateixa raó que Der Kampf: té la sensació d’una peça escenogràfica on el desig de satisfer i complaure un client és una mica massa evident. El resultat d’això, com assenyala John Reed, és “una manca de gran profunditat de sentiment subjectiu”. La professionalitat del compositor i el seu orgull de poder adaptar la música a les necessitats del moment, sobretot si aquesta conté un element de “reducció”, enfosqueix alguna cosa que hauria anat més enllà si l’haguessin deixat sol. Això ens recorda que, en la seva major part, Schubert va estar completament lliure de consideracions aduladores durant la major part de la seva vida. És igual de bo per a nosaltres que mai no trobés un ocupador a llarg termini: la seva musa necessitava surar lliurement, responent només als seus dictats interns, perquè les obres mestres més grans arribessin a la llum.
Das Abendrot
Du heilig, glühend Abendroth!
Der Himmel will in Glanz zerrinnen,
So scheiden Märtyrer von hinnen
Holdlächelnd in dem Liebestod.
Des Aufgangs Berge still und grau,
Am Grab des Tags die hellen Gluten,
Der Schwan auf purpurrothen Fluten,
Und jeder Halm im Silberthau!
O Sonne, Gottesstrahl, du bist
Nie herrlicher, als im Entfliehen,
Du willst uns gern hinüber ziehen,
Wo deines Glanzes Urquell ist.
La vermellor del capvespre
Tu, sagrada, incandescent vermellor del capvespre!
El cel es vol fondre en el teu esclat,
així marxen els màrtirs lluny d’aquí
somrient benèvols tot morint d’amor.
Les muntanyes, silents i grises a l’alba,
són lluminoses i roents quan mor el dia,
el cigne en les aigües color de porpra,
i cada tija en la rosada d’argent!
Oh sol, llum divina, mai ets
tan esplèndid que com quan et retires,
de grat voldries arrossegar-nos cap allà,
vers la deu primigènia de la teva esplendor.