Lieder per a qualsevol veu i piano
D 620
Einsamkeit/Solitud
Any 1818 juliol
Primera publicació 1840
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Einsamkeit (Solitud) (D. 620) de Schubert de juliol de 1820 és la seva segona cançó senzilla més llarga. Amb una durada de prop de 20 minuts d’actuació i dividit en 12 seccions diferents, és pràcticament un cicle de cançons en si mateix. Amb un poema del seu íntim amic Johann Mayrhofer que segueix una mena de Bildungsroman dividit en sis estrofes i antiestrofes, Schubert va qualificar Einsamkeit de “el millor que he fet”. Que és una de les coses més ambicioses que havia fet en el camp de la composició de cançons és indiscutible; si és o no el millor que havia fet, queda al judici de l’oient individual.
La primera estrofa descriu la bellesa d’un monestir aïllat en música, que és austera i semblant a un himne. La primera antiestrofa descriu la insatisfacció del narrador amb la vida al monestir amb molta música harmònica i rítmicament inestable plena de declaracions declaratives del cant sobre el trémolo disminuït acords de setena al piano. La segona estrofa descriu les distraccions bullicioses de la vida de la gran ciutat amb la música, que és més ràpida que qualsevol escoltada abans però també més buida d’interès harmònic. La segona antiestrofa trasllada el narrador de la ciutat al camp amb una música pastoril tranquil·la en un triple temps soul. La tercera estrofa descriu el plaer de la bona companyia a un Landler austríac cordial. La tercera antiestrofa gira cap al plaer de l’amor en mi bemoll apassionat menor. La quarta estrofa porta el narrador i la seva estimada a la pau i la tranquil·litat de la natura a una cavatina exaltada sobre un acompanyament de piano fluid. La quarta antiestrofa porta el narrador de Venus a Mart amb una música marcial de sang i trons inusuals. La cinquena estrofa representa el narrador tornat de la guerra amb una música trista a la manera d’una marxa fúnebre. La cinquena antiestrofa mostra el canvi d’opinió i cor del narrador en un recitatiu que condueix a la sisena estrofa i final i la música més bella i sentida de tota la cançó, una cançó d’art embelesa de gran sentiment. La sisena i última antiestrofa per una vegada no canvia la música de l’estrofa anterior, sinó que l’intensifica, portant tota la llarga cançó a una conclusió tranquil·la.
James Leonard
Einsamkeit
“Gib mir die Fülle der Einsamkeit.”
Im Tal, von Blüten überschneit,
Da ragt ein Dom, und nebenbei
In hohem Stile die Abtei:
Wie ihr Begründer, fromm und still,
Der Müden Hafen und Asyl,
Hier kühlt mit heiliger Betauung,
Die nie versiegende Beschauung.
Doch den frischen Jüngling quälen
Selbst in gottgeweihten Zellen
Bilder, feuriger verjüngt;
Und ein wilder Strom entspringt
Aus der Brust, die er umdämmt,
Und in einem Augenblick
Ist der Ruhe zartes Glück
Von dem Wellen weggeschwemmt.
“Gib mir die Fülle der Tätigkeit.”
Menschen wimmeln weit und breit,
Wagen kreuzen sich und stäuben,
Käufer sich um Läden treiben,
Rotes Gold und heller Stein
Lockt die Zögernden hinein,
Und Ersatz für Landesgrüne
Bieten Maskenball und Bühne.
Doch in prangenden Palästen,
Bei der Freude lauten Festen,
Sprießt empor der Schwermut Blume,
Senkt ihr Haupt zum Heiligtume
Seiner Jugend Unschuldlust,
Zu dem blauen Hirtenland
Und der lichten Quelle Rand.
Ach, daß er hinweggemußt!
“Gib mir das Glück der Geselligkeit!”
Gefährten, freundlich angereiht
Der Tafel, stimmen Chorus an
Und ebenen die Felsenbahn!
So geht’s zum schönen Hügelkranz
Und abwärts zu des Stromes Tanz,
Und immer mehr befestiget sich Neigung
Mit treuer, kräftiger Verzweigung.
Doch, wenn die Genossen schieden,
Ist’s getan um seinen Frieden.
Ihn bewegt der Sehnsucht Schmerz,
Und er schauet himmelwärts:
Das Gestirn der Liebe strahlt.
Liebe, Liebe ruft die laue Luft,
Liebe, Liebe atmet Blumenduft,
Und sein Inn’res Liebe hallt.
“Gib mir die Fülle der Seligkeit.”
Nun wandelt er in Trunkenheit
An ihrer Hand in schweigenden Gesprächen,
Nun wandelt er an ihrer Hand
Im Buchengang, an weißen Bächen,
Und muß er auch durch Wüsteneien,
Ihm leuchtet süßer Augen Schein;
Und in der feindlichsten Verwirrung
Vertrauet er der holden Führung.
Doch die Särge großer Ahnen,
Siegerkronen, Sturmesfahnen
Lassen ihn nicht fürder ruh’n:
Und er muß ein Gleiches tun,
Und wie sie unsterblich sein.
Sieh, er steigt aufs hohe Pferd,
Schwingt und prüft das blanke Schwert,
Reitet in die Schlacht hinein.
“Gib mir die Fülle der Düsterkeit.”
Da liegen sie im Blute hingestreut
Die Lippe starr, das Auge wild gebrochen,
Die erst dem Schrecken Trotz gesprochen.
Kein Vater kehrt den Seinen mehr,
Und heimwärts kehrt ein ander Heer,
Und denen Krieg das Teuerste genommen,
Begrüßen nun mit schmerzlichem Willkommen!
So deucht ihm des Vaterlandes Wächter
Ein ergrimmter Bruderschlächter,
Der der Freiheit edel Gut
Düngt mit rotem Menschenblut.
Und er flucht dem tollen Ruhm
Und tauschet lärmendes Gewühl
Mit dem Forste, grün und kühl,
Mit dem Siedlerleben um.
“Gib mir die Weihe der Einsamkeit.”
Durch dichte Tannendunkelheit
Dringt Sonnenblick nur halb und halb,
Und färbet Nadelschichten falb.
Der Kuckuck ruft aus Zweiggeflecht,
An grauser Rinde pickt der Specht,
Und donnernd über Klippenhemmung
Ergeht des Gießbachs kühne Strömung.
Was er wünschte, was er liebte,
Ihn erfreute, ihn betrübte,
Schwebt mit sanfter Schwärmerei
Wie im Abendrot vorbei.
Jünglings Sehnsucht, Einsamkeit,
Wird dem Greisen nun zuteil,
Und ein Leben rauh und steil
Führte doch zur Seligkeit.
Solitud
“Doneu-me l’esplet de la solitud.”
A la vall, nevisquejada de flors,
s’alça una església i, al costat
en eminent estil, l’abadia:
pietosa i silent com el seu fundador,
aixopluc i refugi dels fatigats,
aquí, refrescada per una rosada sagrada,
la contemplació no es detura mai.
Però, al novell jovencell el turmenten,
fins i tot a la seva cel·la consagrada,
imatges ardents, jovenívoles;
i un devessall furiós brolla
del seu pit, que ell intenta reprimir,
i en un moment,
la pau i la seva fràgil benaurança,
són arrossegats per les onades.
“Doneu-me l’esplet de l’acció.”
La gent pul·lula amunt i avall,
els carruatges es creuen i aixequen pols,
els compradors s’afanyen a les botigues,
l’or vermell i les pedres brillants
atrauen cap dins els que dubten,
i com substitut del verd del camps,
s’ofereixen balls de disfresses i teatres.
Però en els palaus esplendorosos,
al bell mig de la joia de festes bullicioses,
brosta la flor de la melangia,
acota el seu cap vers el santuari
de la seva innocent jovenesa,
vers el blau país dels pastors
i el marge de la font lluminosa.
Ai las, que ell ha de marxar!
“Doneu-me el plaer de la companyonia!”
Companys, asseguts amicalment
a la taula, entonen en un cor
i aplanen el pedregós camí de la vida!
Així, hom puja a la bonica corona del tossal
i davalla vers la dansa del riu,
i cada cop més es consolida l’afecte
amb fidels i forts ramals.
Però, quan els companys marxen,
la seva pau també se’n va.
Commogut per la pena del deler,
esguarda vers el cel:
l’estrella de l’amor hi resplendeix.
Amor, amor crida l’aire temperat,
amor, amor alena la fragància de les flors,
i l’amor ressona al seu interior.
“Doneu-me l’esplet de la benaurança.”
Ara ell camina, ple d’embriaguesa,
amb ella, agafats de la mà, en silent conversa,
ara ell camina amb ella, agafats de la mà
a la fageda, als clars rierols,
i si hagués de caminar a través dels ermots,
l’esclat dels seus dolços ulls il·luminaria el camí;
i enmig del desori més hostil,
confiaria en la seva guia encisadora.
Però les tombes dels seus grans avantpassats,
les corones dels vencedors, les banderes d’assalt,
no el deixen restar en pau:
i ell ha de fer el mateix
i com ells, ser immortal.
Guaita, ell munta el seu alterós cavall,
branda i prova la seva brillant espasa,
i cavalca cap a la batalla.
“Doneu-me l’esplet de la tristor.”
Allà ells jauen, banyats de sang,
els llavis erts, els ulls ferotges i desfets,
els que abans desafiaren la por.
Cap pare retorna vers la seva família,
i un exèrcit diferent torna cap a casa,
i aquells que la guerra els prengué els més estimats,
els saluden cridant penosament:
benvinguts!
Així els guardians de la pàtria
li semblem fratricides enfuriats,
que nodreixen el noble bé de la llibertat
amb la sang vermella de la humanitat.
I ell maleeix la magnífica glòria
i bescanvia la gentada sorollosa
per la forest, verda i fresca,
per una vida d’ermità.
“Doneu-me la benedicció de la solitud.”
A través de l’espessa foscor dels avets,
penetra a mitges la llum del sol
i fa tornar els estrats d’agulles d’un color falb.
Des del trenat de branques crida el cucut,
el pigot colpeja la grisa escorça,
i retronant pels esculls de roques,
brolla l’audaç corrent del torrent.
Tot el que desitjava, tot el que estimava,
el que l’alegrava, el que l’entristia,
passa volant en una lleugera exaltació,
com un capvespre.
La solitud, el dolor del jovencell,
ara s’escau en sort a l’ancià,
i una vida aspre i difícil,
ha portat tanmateix la benaurança.