Lieder per a qualsevol veu i piano
D 584
Títol del poeta: Elysium/El plany gemegós ja ha passat!
Any 1817
Primera publicació 1830
En clau de mi major
Indicació de temps.- Nicht zu langsam (No massa lent)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Tenint en compte l’autèntic culte a Beethoven de Schubert , potser és una bona cosa que va posar l’Elisi de Friedrich von Schiller el 1817, és a dir, set anys abans de l’estrena de l’escenari de Schiller de Beethoven , l’oda “An die Freude” que tanca la Novena Simfonia. Atès que Schubert estava admirat tant personalment com professionalment pel compositor més vell, el seu Elysium mai no hauria estat escrit si el “Tochter aus Elysium” (Filla de l’Elisi) de Beethoven l’hagués precedit. I tenint en compte que, a la seva manera, l’Elisi de Schubert és una evocació i una descripció meravelloses i delicioses del món celestial, odiaria pensar que mai no s’ha escrit.
En la forma, Elysium de Schubert (D. 584) és una mena d’escenari de balada dels sis versos de Schiller , amb una música marcadament diferent per a cada vers però unificada per la tonalitat i els gestos melòdics. Però l’Elysium de Schubert sembla esforçar-se per anar més enllà d’una balada vocal-piano i aconseguir quelcom més proper a una cantata vocal, amb efectes gairebé orquestrals del piano. Així, la descripció del segon vers del “Maig etern” del cel s’acompanya de figures semblants al vent-fusta al piano, i la descripció de les batalles terrenals del cinquè vers s’acompanya de figures semblants a una trompeta. En el fons, però, Elysium de Schubert és una suite de danses, amb cadascun dels sis versos configurats amb un ritme de ball diferent. La descripció final del vers de les parelles amoroses que s’acoblen a l’herba és un deliciós Deutscher ple de terços i sises entrellaçats.
James Leonard
Text complet
Vorüber die stöhnende Klage!
Elisiums Freudengelage
Ersäufen jegliches Ach –
Elisiums Leben
Ewige Wonne, ewiges Schweben,
Durch lachende Fluren ein flötender Bach.
Jugendlich milde
Beschwebt die Gefilde
Ewiger May,
Die Stunden [entfliehen]1 in goldenen Träumen,
Die Seele schwillt aus in unendlichen Räumen,
Wahrheit reißt hier den Schleier entzwei.
Unendliche Freude
Durchwallet das Herz.
Hier mangelt der Name dem trauernden Leide,
[Sanfter]2 Entzücken nur heißet [hier]3 Schmerz.
Hier strecket der wallende Pilger die matten
Brennenden Glieder im säuselnden Schatten,
Leget die Bürde auf ewig dahin –
Seine Sichel entfällt hier dem Schnitter,
Eingesungen von Harfengezitter,
Träumt er geschnittene Halme zu sehn.
Dessen Fahne Donnerstürme wallte,
Dessen Ohren Mordgebrüll umhallte,
Berge bebten unter dessen Donnergang,
Schläft hier linde bei des Baches Rieseln,
Der wie Silber spielet über Kieseln,
Ihm verhallet wilder Speere Klang.
Hier umarmen sich getreue Gatten,
Küssen sich auf grünen sammt’nen Matten
Liebgekost vom [Balsamwest]4,
Ihre Krone findet hier die Liebe,
Sicher vor des Todes strengem Hiebe,
Feiert sie ein ewig Hochzeitfest.
El plany gemegós ja ha passat!
El plany gemegós ja ha passat!
Els joiosos galeigs de l’Elisi
han ofegat totes les penes.
La vida a l’Elisi,
delit etern, per sempre flotant,
un sonorós rierol travessa prades rialleres.
Jovenívol i bonancenc,
plana pels camps
l’etern mes de maig;
les hores s’enfugen en somnis daurats,
l’ànima s’expandeix en espais sense límits.
Aquí la veritat esquinça el vel en dos trossos.
Un goig sense fi
fa fremir el cor.
Aquí el nom de la tristor del dol és absent,
a un dolç encís se l’anomena pena.
Aquí el romeu pelegrí distén els seus coents,
fatigats membres en ombres mormolejants,
deixa anar el seu fardell per sempre més –
aquí el segador deixa caure la falç,
adormit per ressonàncies d’arpa
i somia que veu la palla tallada.
Aquell que veié la seva senyera sacsejada per les tempestes,
a qui, a les orelles, ressonaren criminals bramuls
i veié muntanyes tremolar sota les tronades,
dorm aquí dolçament prop del corrent del rierol
que, argentat i juganer, corre damunt els còdols;
el soroll de ferotges llances es perd en l’eco.
Aquí s’abracen els cònjuges fidels,
es besen damunt verdes, vellutades prades,
acaronats pel balsàmic vent de ponent;
aquí l’amor troba la seva corona,
protegit dels durs embats de la mort,
celebrant una eterna festa de noces.