Lieder per a qualsevol veu i piano
D 579
Der Knabe in der Wiege/El nen al bressol
Any 1817 Novembre (les dues versions)
En clau de do major (Primera versió)
En la bemoll major (Segona versió)
Indicació de temps.- Una cançó en les dues versions
Etwas lebhaft (Una mica animada) (Primera versió )
Etwas bewegt (Alguna cose es mou) (Segona versió)
Llibretista.- Anton Ottenwalt (1789-1845)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Der Knabe in der Wiege
Er schläft so süß, der Mutter Blicke hangen
An ihres Lieblings leisem Atemzug,
Den sie mit stillem sehnsuchtsvollem Bangen
So lange unterm Herzen trug.
Sie sieht so froh die vollen Wangen glühen
In gelbe Ringellocken halb versteckt,
Und will das Armchen sanft herunter ziehen,
Das sich im Schlummer ausgestreckt.
Und leis’ und leiser schaukelt sie die Wiege
Und singt den kleinen Schläfer leis’ in Ruh;
Ein Lächeln spielet um die holden Züge,
Doch bleibt das Auge friedlich zu.
Erwachst du Kleiner, o so lächle wieder,
Und schau ihr hell ins Mutterangesicht;
So lauter Liebe schaut es auf dich nieder,
Noch kennest du die Liebe nicht.
El nen al bressol
Dorm tan dolçament, l’esguard de la mare està pendent
del respirar fluixet del seu estimat,
que ella portà amb callada, delerosa ansietat
tant de temps sota el seu cor.
Ella esguarda joiosa l’esclat de ses galtes molsudes
mig cobertes per els seus rínxols rossos,
i vol tapar suaument el bracet
que ell en somnis ha estès.
I cada cop amb més suavitat fa gronxar el bressol
i canta dolçament al petit dorment en el repòs;
un somriure es deixa veure als seus llavis encisadors
però els seus ulls romanen tancats.
Si et despertes, oh petit meu, torna a somriure,
i esguarda ben clar el rostre de la mare;
un amor ben pur et contempla i vers tu davalla
i, tanmateix, tu encara no saps què és l’amor.
En una carta afectuosa als seus germans, Franz va haver d’escriure:
Sabràs per experiència pròpia que hi ha moments en què, sens dubte, es pot fer amb un rotllo i unes pomes, sobretot quan s’ha d’esperar vuit hores i mitja entre un àpat moderat del migdia i una mena de sopar miserable. Aquest anhel constant s’ha tornat cada cop més insistent, i ha arribat el moment en què he de fer-hi alguna cosa. Els pocs Grotschen que em va donar el pare van desaparèixer en l’aire durant els primers dies, així que què faré durant la resta del temps? Els qui confien en tu no seran avergonyits. Sant Mateu, cap 3, v, 4. Com seria, doncs, si em deixis prendre uns quants Kreuzer cada mes? No els notaries, i em farien feliç i content a la meva cel·la.