Lieder per a qualsevol veu i piano
D 554
Uraniens Flucht/La fugida d’Urània
Any 1817
Primera publicació 1895
En clau de re major
Indicació de temps.- Lebhaft (Animat)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La majoria dels comentaristes han evitat o ignorat l’ambientació de Schubert del llarg poema mitològic de Johann Mayrhofer “Uraniens Flucht” (El vol d’Urania, D. 554) d’abril de 1817. Fischer-Dieskau es va negar a registrar l’obra a la seva col·lecció massiva de Lieder de Schubert a principis dels anys 70 escriu en els seus llibres de biografies i cancions itinerants de Schubert. Estudiar com a “realment massa excessiu per captar la nostra atenció”. I així és: una cançó de 17 pàgines que ambienta el poema de 27 versos de Mayrhofer, la cançó de Schubert recorre tots els tipus concebibles d’escriptura vocal, des del recitatiu fins a la cavatina i l’ària i tots els tipus de música concebibles, des de pastorals suaus fins a balls i ràbia. Tot i que Uraniens Flucht no és la pitjor de les cançons llargues de Schubert, monstruositats difícils de manejar com Adelwold i Emma segurament s’han guanyat aquesta distinció, i encara que hi ha alguns bons moments, els versos que descriuen la “parella fidel” que encara honoren a Urania són realment encantadors, la cançó és massa llarga i massa difusa per mantenir la nostra atenció.
En les seves extenses notes per a Uraniens Flucht al volum 14 de l’edició Hyperion Schubert, Graham Johnson especula que Schubert es va comprometre a posar el poema de Mayrhofer com un favor personal al seu amic íntim. Això és prou plausible: Schubert posava sovint la poesia dels seus amics. Johnson especula a més que Urania era de fet una deïtat inventada per Mayrhofer per posar-se com el símbol de la seva pròpia homosexualitat i que el poema és una metàfora de la repressió oficial dels homosexuals per part de l’estat policial austríac de Metternich. Això també és prou plausible: aparentment, la repressió policial va impulsar els homosexuals a adoptar un llenguatge metafòric i que les al·lusions a Urània i als uranians eren referències homosexuals codificades. No s’examina si l’ambientació d’Uraniens Flucht de Schubert constitueix o no una admissió de les pròpies inclinacions sexuals de Schubert.
James Leonard
Uraniens Flucht
Lasst uns, ihr Himmlischen, ein Fest begehen,
Gebietet Zevs. – sein rascher Bothe eilt –
Und von der Unterwelt, den Höhn und Seen,
Steigt alles zum Olympus unverweilt.
Der Rebengott verlässt, den er bezwungen,
Des Indus blumenreichen Fabelstrand;
Des Helikons erhabne Dämmerungen
Apoll, und Cypria ihr Inselland.
Die Strömerinen moosbesäumter Quellen,
Dryadengruppen aus dem stillen Hain,
Und der beherrscht des Ozeanes Wellen,
Sie finden willig sich zum Feste ein.
Und wie sie nun in glänzenden Gewanden
Den ew’gen Kreis, an dem kein Wechsel zehrt,
Den blühenden, um unsern Donn’rer wanden,
Da strahlt sein Auge jugendlich verklärt.
Er winkt, und Hebe füllt die goldnen Schalen,
Er winkt, und Ceres reicht Ambrosia,
Er winkt, und süße Freudenhymnen schallen,
Und was er immer ordnet’, das geschah.
Schon rötet Lust der Gäste Stirn und Wange,
Der schlaue Eros lächelt still für sich.
Die Flügel öffnen sich, im sachten Gange
Ein edles Weib in die Versammlung schlich.
Unstreitig ist sie aus der Uraniden
Geschlecht, ihr Haupt umhellt ein Sternenkranz,
Es leuchtet herrlich auf dem lebensmüden
Und bleich gefärbten Antlitz Himmelsglanz.
Doch ihre gelben Haare sind verschnitten,
Ein dürftig Kleid deckt ihren reinen Leib,
Die wunden Hände deuten, dass gelitten
Der Knechtschaft schwere Schmach das Götterweib.
Es spähet Jupiter in ihren Zügen:
Du bist, du bist es nicht, Urania!
»Ich bin’s.« Die Götter taumeln von den Krügen
Erstaunt, und rufen: Wie? Urania!
Ich kenne dich nicht mehr. In holder Schöne,
Spricht Zevs, zogst du von mir der Erde zu,
Den Göttlichen befreunden ihre Söhne,
In meine Wohnung leiten solltest du.
Womit Pandora einstens sich gebrüstet,
Ist unbedeutend wahrlich und gering,
Erwäge ich, womit ich dich gerüstet,
Den Schmuck, den meine Liebe um dich hing.
Was du, o Herr, mir damahls aufgetragen,
Wozu des Herzens eigner Drang mich trieb,
Vollzog ich willig, ja ich darf es sagen,
Doch dass mein Wirken ohne Früchte blieb,
Magst du, o Herrscher, mit dem Schicksal rechten,
Dem alles, was entstand, ist untertan.
Der Mensch verwirrt das Gute mit dem Schlechten,
Ihn hält gefangen Sinnlichkeit und Wahn.
Dem Einen musst’ ich seine Äcker pflügen,
Dem Andern Schaffnerin im Hause sein,
Dem seine Kindlein in die Ruhe wiegen,
Dem Andern sollt’ ich Lobgedichte streun.
Der eine sperrte mich in tiefe Schachten,
Ihm auszubeuten klingendes Metall,
Der andre jagte mich durch blut’ge Schlachten
Um Ruhm, so wechselte der Armen Qual.
Ja dieses Diadem, die goldnen Sterne,
Das du der Scheidenden hast zugewandt,
Sie hätten es zur Feuerung ganz gerne
Bei winterlichem Froste weggebrannt.
Verwünschte Brut, herrscht Zevs mit wilder Stimme,
Dem schnellsten Untergang sei sie geweiht.
Die Wolkenburg erbebt vor seinem Grimme,
Und Luft und Meer und Land erzittern weit,
Er reißt den Blitz gewaltsam aus den Fängen
Des Adlers, überm hohen Haupte schwenkt
Die Lohe er, die Erde zu versengen,
Die seinen Liebling unerhört gekränkt.
Er schreitet vorwärts, um sie zu verderben,
Es dräut der rote Blitz, noch mehr sein Blick,
Die bange Welt bereitet sich zu sterben –
Es sinkt der Rächerarm, er tritt zurück.
Und heißt Uranien hinab zu schauen.
Sie sieht in weiter Fern ein liebend Paar,
Auf einer grünen, stromumflossnen Auen,
Ihr Bildnis ziert den ländlichen Altar;
Vor dem die beiden opfernd niederknieen,
Die Himmlische ersehnend, die entflohn.
Und wie ein mächtig Meer von Harmonieen
Umwogt die Göttin ihres Flehens Ton,
Ihr dunkles Auge füllet eine Träne,
Der Schmerz der Liebenden hat sie erreicht,
Ihr Unmut wird wie eines Bogens Sehne,
Vom feuchten Morgentaue, nun erweicht.
Verzeihe, heischt die göttliche Versöhnte,
Ich war zu rasch im Zorn, mein Dienst, er gilt
Noch auf der Erde, wie man mich auch höhnte,
Manch frommes Herz ist noch von mir erfüllt.
O lass mich zu den armen Menschen steigen,
Sie lehren, was dein hoher Wille ist,
Und ihnen mütterlich in Träumen zeigen
Das Land, wo der Vollendung Blume sprießt.
Es sei, ruft Zevs, reich will ich dich bestatten,
Zeuch, Tochter, hin, mit frischem starkem Sinn,
Und komme, fühlst du deine Kraft ermatten,
Zu uns herauf, des Himmels Bürgerin.
Oft sehen wir dich kommen, wieder scheiden,
In immer längern Räumen bleibst du aus,
Und endlich gar, – es enden deine Leiden,
Die weite Erde nennst du einst dein Haus.
Du Dulderin wirst dort geachtet wohnen,
Noch mehr als wir, vergänglich ist die Macht,
Die uns erfreut; der Sturm fällt unsre Thronen,
Doch deine Sterne leuchten durch die Nacht.
La fugida d’Urània
“Éssers divins, celebrem una festa!”
Zeus ordena —
i tantost, del món subterrani, dels cims i dels llacs,
tots pugen a l’Olimp.
El déu de la vinya deixa el que ha conquerit,
els fabulosos ribatges, plens de flors, de l’Indus —
Apol·lo els sublims capvespres d’Helicó
i Cípria la seva illa.
Les Nàiades de les fonts enribetades de molsa,
l’estol de Dríades dels boscos silents,
i el que regna a les ones de l’oceà,
tots s’apleguen ben disposats per a la festa.
I llavors, amb llurs resplendents vestimentes,
dansen l’eterna rotllana on mai hi ha cap variació,
exuberants, tot voltejant el nostre déu del tro,
i els ulls de Zeus, transfigurats, brillen jovenívols.
Ell fa un signe: i Hebe omple les copes d’or,
ell fa un signe: i Ceres serveix l’ambrosia,
ell fa un signe: i ressonen dolços himnes d’alegria,
i tot el que ell ordena és executat.
La voluptat ja fa enrogir els fronts i les galtes dels convidats,
l’astut Eros secretament somriu;
els batents de la porta s’obren lentament
i una noble dona s’esquitlla en el grup.
Sens dubte ella és de l’estirp de les Urànides,
una corona d’estrelles il·lumina el seu cap;
llueix esplèndida com una resplendor celestial
damunt el seu rostre pàl·lid, cansat de viure.
Però els seus cabells rossos estan mal tallats
i un pobre vestit cobreix el seu cos virginal.
Les seves mans espellades mostren que la dona divina
ha sofert el penós oprobi de la servitud.
Júpiter escodrinya la seva fesomia;
“Tu ets – no ets pas Urània!”
“Sí, soc jo.” — Els déus amb llurs copes vacil·len
i esbalaïts criden: com? Urània!
“No et puc reconèixer en la teva encisadora beutat.”
diu Zeus — “Em deixares per anar a la terra.
Tu havies d’establir llaços d’amistat entre els seus fills
i les divinitats i conduir-los a la meva mansió.
De tot els que un dia Pandora es vanagloriava,
és veritablement insignificant i de poc valor,
si considero com et vaig ornamentar,
els joiells que el meu amor en tu va penjar.”
“Oh Senyor, el que tu llavors, m’encarregares
i que l’afany del meu cor m’empenyé a fer,
ho he acomplert de bon grat, sí, ho haig de dir,
però el meu treball no ha donat fruits.
Oh Sobirà, tu pots pledejar amb el destí
al que tot el que ha nascut està sotmès;
l’home confon el bé amb el mal,
la sensualitat i l’obcecació el tenen presoner.
Per a un, havia de llaurar el seu camp,
per a un altre, ser la majordoma de la casa,
i bressolar els seus infants per fer-los adormir,
per a un altre, havia de difondre poemes encomiàstics.
Un em tancà en una profunda mina
per extreure metalls dringants;
un altre m’encalçà en sanglants batalles
per la glòria – així canviava el turment dels miserables.
Fins i tot aquesta diadema – les estrelles daurades–
que em donares quan vaig marxar,
la volien cremar com combustible
durant les gebrades de l’hivern.”
“Maleïda estirp” cridà Zeus amb veu furiosa,
“Que sigui condemnada a la seva immediata destrucció!”
El castell de núvols trontolla amb la seva còlera
i aire, mar i terra tremolen al lluny.
Amb fúria, arrenca el llamp de les urpes
de l’àguila; damunt la seva noble testa branda
la flama per abrusar la terra que tan escandalosament
ha ofès la seva predilecta.
Fa un pas endavant per destruir-la,
el llamp candent espaordeix, el seu esguard encara més.
El món atemorit es prepara a morir —
el braç venjatiu davalla, i es fa enrere,
i demana a Urània que miri allà baix.
A la llunyania, ella veu una parella d’amants,
en una verda prada banyada per un rierol,
llur efígie engalana el bucòlic altar,
davant del qual, tots dos de genolls fan una ofrena,
sospirant per la divinitat que s’enfugí;
i, com un poderós mar d’harmonies,
el ressò de llur súplica envolta la deessa.
Els seus ulls foscos s’omplen de llàgrimes,
el dolor dels amants l’ha colpit;
el seu enuig, com la corda d’un arc per
la rellent rosada del matí, s’ha ablanit.
“Perdona’m” demana la deessa conciliant;
“He estat massa dràstica en la meva còlera, el meu culte
es practica encara a la terra; tot i que se’m va escarnir,
més d’un cor pietós es ple de la meva presència.
Oh, deixa’m davallar envers els pobres homes,
per ensenyar-los-hi quina és la teva noble voluntat
i mostrar-los-hi maternalment en somnis
el país on brota la flor de la perfecció.”
“Que així sigui” diu Zeus, “Abundosament et proveiré;
vés-hi, filla meva, amb un esperit renovellat i fort!
I torna, si mai et manquen les forces,
amb nosaltres, tu ciutadana del cel.
Et veurem sovint marxar i tornar de nou,
i restaràs lluny de nosaltres per períodes sempre més llargs,
i finalment – s’acabaran les teves sofrences,
l’extensa terra serà un dia casa teva.”
“Aleshores, dona soferta! Viuràs respectada,
més que nosaltres. Efímer és el poder
del que gaudim; la tempesta farà caure els nostres trons
però la teva estrella a la nit resplendirà.”