Partsong per a cor mixt i piano
D 542 Op. 6 Nº2
Antigone und Oedip/Antígona i Èdip
Any 1817 març
Primera publicació,1821
En clau de do major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a dues veus i piano
Període Romàntic
Dedicaròria per a Johann Michael Vogl
La tragèdia d’Èdip és una de les més famoses de la mitologia grega. Sòfocles va dedicar dues obres a la història de la vida i la mort del rei, i també va escriure Antígona, una seqüela sobre el destí de la filla desafortunada. A Èdip Tiranós es narra la primera part de la llegenda, que porta a Èdip a descobrir que, en matar sense saber-ho el seu fill Laios i casar-se amb la seva mare Jocasta, ha provocat la ira dels déus sobre Tebes. Jocasta es penja al final d’aquesta obra, i Èdip s’encega amb el seu fermall. Èdip, deposat del tron tebà, va ser desterrat a l’exili amb la seva filla Antígona. Vaguen fins que arriben a Colonos, a l’Àtica, on cauen sota la protecció de Teseu.
Èdip a Colonos data de l’any 401 aC i es va estrenar només després de la mort de Sòfocles. Comença amb l’arribada d’Èdip, cec i desterrat, a Colonos, a una milla i mitja al nord de l’Acròpolis. Els habitants volen que marxi, cosa que ell es nega a fer, creient que s’ha predit que hi morirà. El text de Mayrhofer reelabora aquest racó de la història, no tant com un duet sinó com un monòleg en dues parts; la pregària filial d’Antígona als déus va seguida del despertar del vell rei d’un son profund i l’expressió dels seus pressentiments de mort. És impossible no imaginar la figura senyorial del cantant d’òpera retirat, i el dedicatari de la cançó, Johann Michael Vogl, gaudint de totes les oportunitats que aquesta peça li va donar, inclosa la possibilitat d’interpretar el paper d’Antígona, potser amb els tons de falset que van fer que els seus detractors contemporanis el consideressin un ximple. (Els cantants del segle XIX estaven menys inhibits a l’hora de cantar cançons de dones, i Vogl va ser un famós exponent de l’Ave Maria d’Ellen.) Antígona i Edip aconsegueix una major vitalitat musical i dramàtica que la seva contrapart de Schiller, Hèctor Abschied de dos anys abans.
La versió de Schubert del poema de Mayrhofer (D. 542) del març de 1817 és una mena de duet en què primer una soprano fa el paper d’Antígona i després un baríton fa el paper d’Èdip. Els quatre primers versos d’Antígona són una cavatina d’una bellesa encisadora, una pregària tan sentida com el Gesang III d’Ellen. El seu quart vers és un recitatiu angoixat que condueix a l’ària de tres versos d’Èdip en tres parts: un relat angoixat dels seus somnis turmentats, un record altiu del seu passat i, finalment, una serena resignació a la seva mort imminent. Al llarg de la cançó, la música de Schubert és deliberadament continguda, malgrat el seu contingut emocional; es té la sensació que Schubert estava utilitzant una versió de la casta música clàssica de Gluck per evocar el que imaginava que era la música pura de l’antiga Grècia.
Antigone und Oedip
Antigone:
Ihr hohen Himmlischen erhöret
Der Tochter herzentströmtes Flehn:
Laßt einen kühlen Hauch des Trostes
In des Vaters große Seele wehn.
Genüget, euren Zorn zu sühnen,
Dieß junge Leben – nehmt es hin;
Und eurer Rache Strahl vernichte
Die tief betrübte Dulderin.
Demüthig falte ich die Hände –
Das Firmament bleibt glatt und rein,
Und stille ist’s, nur laue Lüfte
Durchschauern noch den alten Hain.
Was seufzt und stöhnt der bleiche Vater?
Ich ahn’s – ein furchtbares Gesicht
Verscheucht von ihm den leichten Schlummer;
Er springt vom Rasen auf – er spricht:
Oedip:
Ich träumte einen schweren Traum.
Schwang nicht den Zepter diese Rechte?
Doch Hoheit lös’ten starke Mächte
Dir auf, o Greis, in nicht’gen Schaum.
Trank ich in schönen Tagen nicht
In meiner großen Väter Halle,
Beym Heldensang und Hörnerschalle,
O Helios, dein golden Licht,
Das ich nun nimmer schauen kann?
Zerstörung ruft von allen Seiten:
“Zum Tode sollst du dich bereiten;
Dein irdisch Werk ist abgethan.”
Antígona i Èdip
Antígona:
Vosaltres, déus celestials, escolteu
la súplica que brolla del cor de la vostra filla:
feu que un fresc hàlit de conhort
aleni a la gran ànima del meu pare.
Que per calmar la vostra còlera sigui suficient
aquesta jove vida – preneu-la;
i que el raig de la vostra revenja
destrueixi aquesta afligida sofrent.
Humilment ajunto les mans;
el firmament resta clar i pur,
i silent, només un tebi oreig
fa fremir encara el vell boscatge.
Per què el meu esblaimat pare gemega i sospira?
El cor m’ho diu – una terrible visió
li treu la seva son lleugera;
ell s’aixeca de l’herba i parla:
Èdip:
He tingut un somni feixuc.
La meva mà dreta no ha empunyat el ceptre?
Però unes forces poderoses t’han desfet
oh vell home, com una escuma sense valor.
No he begut, en els meus dies feliços,
a les estances dels meus avantpassats,
enmig de cants heroics i ressò de corns,
oh Helios, la teva daurada llum,
que mai més podré veure?
L’anihilament em crida per tots costats:
“T’has de preparar per la mort;
la teva comesa a la terra ha finalitzat.”