Lieder per a qualsevovl veu i piano
D 541 Op. 6 Nº1
Memnon/Mèmnon
Any 1817 març
Primera publicació 1821
En clau de re bemoll major
Indicació de temps.- Sehr langsam, schwärmerischer (Molt lent, entusiasta)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per el cantant Michael Vogl
Mèmnon, fill d’Aurora i Titó, rei d’Egipte i Etiòpia, va ser enviat a Troia pel seu pare per ajudar a combatre els grecs. Va matar Antíloc, fill de Nèstor, però al seu torn va ser assassinat pel furiós Aquil·les. Aurora, deessa de l’alba, va suplicar a Zeus que ressuscités el seu fill, i aquest va acceptar fer-ho un cop al dia. Cada matí, Aurora, o Eos, l’acariciava amb els seus raigs càlids; ell responia amb gemecs desconsolats. És aquest so el que connectava la història del jove guerrer amb els poderosos Colossos de Mèmnon, estàtues bessones del faraó Amenofis III, construïdes originalment com a guardianes del seu temple funerari, dels quals no en queda res; ara es troben sols en un gran camp buit a la riba oest del Nil a Tebes, l’actual Luxor. Els colossos de gres fan 20 metres d’alçada, 2 metres de llargada i 1 metre d’amplada. Va ser el colos nord (a la dreta, quan es mira cap a la parella) al qual s’adjunta la llegenda. Els historiadors Estrabó, Pausànies, Tàcit i Filòstrat van declarar que a l’alba l’estàtua emetia un so prolongat que semblava un cant fúnebre. Havia estat danyada en un terratrèmol l’any 27 aC i el fenomen probablement va ser causat per la vibració de l’aire dins de les seves esquerdes; sembla que això va ser desencadenat pel canvi sobtat de temperatura a l’alba, quan els raigs del sol, immediatament abrasadors durant els estius egipcis, colpejaven l’estàtua refredada per la nit del desert. Aquesta va ser una gran atracció turística fins al segle III dC, quan l’emperador romà Septimi Sever va fer reparar les esquerdes i Memnon va deixar de cantar.
L’obra mestra de Schubert funciona a tots els nivells concebibles: com a representació digna d’una gran llegenda clàssica i com a metàfora profundament humana del poeta, el mateix Mayrhofer, atrapat darrere d’una màscara de pedra i dins d’un destí que no és de la seva elecció, les seves cançons creades a un cost dolorós inimaginable per a l’oient. La tonalitat és Re bemoll, una tonalitat utilitzada pel compositor només mitja dotzena de vegades i per a algunes de les seves cançons més absortes i màgiques: la primera Ellens Gesang, Am Bach im Frühling i Die Sternennächte, una altra cançó de Mayrhofer que també aspira a la perspectiva consoladora d’una estrella distant.
Memnon
Den Tag hindurch nur einmal mag ich sprechen,
Gewohnt zu schweigen immer und zu trauern:
Wenn durch die nachtgebor’nen Nebelmauern
Aurorens Purpurstrahlen liebend brechen.
Für Menschenohren sind es Harmonien.
Weil ich die Klage selbst melodisch künde
Und durch der Dichtung Glut das Rauhe ründe,
Vermuten sie in mir ein selig Blühen.
In mir, nach dem des Todes Arme langen,
In dessen tiefstem Herzen Schlangen wühlen;
Genährt von meinen schmerzlichen Gefühlen
Fast wütend durch ein ungestillt Verlangen:
Mit dir, des Morgens Göttin, mich zu einen,
Und weit von diesem nichtigen Getriebe,
Aus Sphären edler Freiheit, aus Sphären reiner Liebe,
Ein stiller, bleicher Stern herab zu scheinen.
Mèmnon
Durant tot el dia només puc parlar una sola vegada,
habituat a estar sempre en silenci i al planyiment:
quan, a través dels murs de boira formats per la nit,
els raigs purpuris de l’Aurora trenquen amorosament.
Per a orelles humanes són harmonies.
I perquè jo proclamo melodiosament el meu plany
i, mitjançant el fervor de la poesia, arrodoneixo el que és bast,
es pensen que en mi hi ha un joiós floriment.
En mi, després que els braços de la mort m’han abastat
i que al fons del cor furguen les serps;
nodrit per els meus dolorosos sentiments,
quasi furiós per un insaciable desig:
d’unir-me amb tu, deessa del matí,
i lluny d’aquest fútil enrenou,
de les esferes de la noble llibertat, de les esferes de l’amor pur,
resplendir com un estel pàl·lid i silent.