Lieder per a qualsevol veu i piano
D 519 Op. posth. 173 Nº5
Die Blumensprache/El llenguatge de les flors
Any 1817 octubre
Primera publicació 1868
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Etwas geschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Anton Platner (1787–1855)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El llenguatge de les flors es remunta a l’època romana, quan els poetes eren coronats amb llorer. Els isabelins eren versats en els seus misteris: Ofèlia a Hamlet diu: “Hi ha pensaments, que són per als pensaments”. El llenguatge oriental de les flors va ser portat de Constantinoble a Anglaterra per Lady Mary Wortley Montagu a principis del segle XVIII, i a partir d’això es va desenvolupar un llenguatge europeu de les flors que va assolir el seu punt àlgid a Anglaterra durant l’època victoriana, on la combinació de l’amor per la natura (les dones eren animades contínuament a dibuixar i pintar flors) i la repressió sexual van permetre la creació d’un mitjà elaboradament tímid i indirecte per transmetre sentiments apassionats a través de l’eufemisme de garlandes i rams de flors acuradament escollits.
Probablement, la pràctica era massa artificial i pretensiós per a la majoria del cercle quotidià de Schubert; és extremadament dubtós que estigués interessat en les regles bizantines que governaven el llenguatge de les flors. Schumann, en canvi, com ho testifica el seu diari, estava fascinat per això com per tots els assumptes de criptografia; el seu cicle de cançons Myrthen rep el nom de la murtra, que es deia que no només creava l’amor sinó que el preservava. Però Schubert va escriure dues cançons, Die Blumensprache i Der Blumenbrief, que fan referència a aquesta bogeria entre les parelles joves que festejaven. Ambdues cançons semblen tenir alguna cosa a veure amb la seva estada d’estiu a Zseliz el 1818 amb la família Esterházy. Sabem que Der Blumenbrief (Schreiber) va ser escrita allà; les encarregades musicals del compositor, les comtesses Marie, de 16 anys, i Karoline, de 13 anys (es diu que aquesta última va ser estimada per Schubert), sens dubte tenien l’edat i els antecedents per estar interessades en aquesta etiqueta de festeig romàntic. També hi havia una còpia en net de Die Blumensprache en possessió de Karoline Esterházy, cosa que fa que sigui molt possible que aquesta cançó fos escrita per a ella el 1818. Schubert podria haver-la portat amb ell a Zseliz (la data d’octubre de 1817 que Deutsch i Reed atribueixen a aquesta cançó ho suggereix), però sembla més probable que l’elecció del text fos escollida en deferència a les preocupacions adolescents de les joves comtesses i composta allà mateix.
Die Blumensprache
Es deuten die Blumen des Herzens Gefühle,
Sie sprechen manch heimliches Wort;
Sie neigen sich traulich am schwankenden Stiele,
Als zöge die Liebe sie fort.
Sie bergen verschämt sich im deckenden Laube,
Als hätte verrathen der Wunsch sie dem Raube.
Sie deuten im leise bezaubernden Bilde
Der Frauen, der Mägdelein Sinn;
Sie deuten, das Schöne, die Anmuth, die Milde,
Sie deuten des Lebens Gewinn:
Es hat mit der Knospe, so heimlich verschlungen,
Der Jüngling die Perle der Hoffnung errungen.
Sie weben der Sehnsucht, des Harmes Gedanken
Aus Farben ins duftige Kleid.
Nichts frommen der Trennung gehässige Schranken,
Die Blumen verkünden das Leid.
Was laut nicht der Mund, der bewachte, darf sagen,
Das waget die Huld sich in Blumen zu klagen.
El llenguatge de les flors
Les flors mostren els sentiments del cor,
elles pronuncien molts mots secrets,
es vinclen confiades damunt llurs tiges fluctuants,
con si les estirés l’amor.
Vergonyoses, s’amaguen en el fullatge protector,
con si l’anhel les pogués trair per ser robades.
Elles mostren amb una dolça, encisadora imatge,
l’esperit de les dones, de les noietes;
elles mostren la bellesa, la gràcia, la dolcesa,
elles mostren la utilitat de la vida:
és amb la poncella, tan secretament enllaçada,
que el jovencell aconsegueix la perla de l’esperança.
Elles teixeixen els pensaments de l’anhel i de l’aflicció
amb fils de colors per fer flairoses vestimentes.
De res serveixen les hostils barreres de la separació,
les flors anuncien la pena.
El que la boca, per prudència, no pot dir
ho gosarà la benvolença planyent-se en les flors.