Lieder per a baix i piano
D 518
An den Tod/A la mort
Any 1817
Primera publicació 1824
En clau de si major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Christian Friedrich Daniel Schubart (1739-1791)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó, petita i gegantina alhora, es canta aquí en la seva tonalitat original de si major, una mena de tonalitat de “sortida” que Schubert reserva per a assumptes de gran importància emocional. Així, tot i que Der Neugierige de Die schöne Müllerin és suau i sobre l’amor, tota la vida del jove moliner sembla penjar d’un fil de la resposta del rierol del molí: m’estima, sí o no. La ira descontrolada de Die böse Farbe del mateix cicle s’acosta més a l’estat d’ànim d’An den Tod, però hi ha diverses cançons (com ara Vor meiner Wiege, volum 6) on la idea central dels regnes més amables més enllà de la tomba també es representa en si major. El rierol del molí és, al cap i a la fi, tant l’amic del moliner com l’instrument de la seva mort. Els triplets pulsants de l’acompanyament d’An den Tod impulsen aquesta súplica imperiosa per salvar la rosa recentment florida. En una seqüència de tonalitats salvatgement inventiva, tots els arguments i angles harmònics a disposició del compositor-advocat s’utilitzen, com diu Capell, “l’apel·lant… prenent un punt de suport rere l’altre”. Hi ha ràbia i dolor en aquesta confrontació cara a cara, però amb aquest jutge i jurat no hi ha res a perdre en apostar-ho tot en una súplica de clemència. Hi ha una apel·lació conciliadora, i purament retòrica, a la “estimada mort” al final, un to que es podria emprar per resumir la defensa d’un cas perdut; l’execució és imminent, i l’última esperança és que almenys sigui humana. Dos versos de poesia convertits en una expressió vocal turbulenta potser tergiversen el poema de Schubart, però aquests dos versos per si sols encaixen amb el to de la música de Schubert.
Graham Johnson
An den Tod
Tod, du Schrecken der Natur!
Immer rieselt deine Uhr;
Die geschwungne Sense blinkt,
Gras und Halm und Blume sinkt.
Mähe nicht ohn’ Unterschied
Dieses Blümchen, das erst blüht;
Dieses Röschen, erst halb roth;
Sei barmherzig, lieber Tod!
Tod, wann kommst du? Meine Lust!
Ziehst den Dolch aus meiner Brust;
Streifst die Fessel von der Hand,
Ach! wann deckst du mich mit Sand?
Drum, o Tod! wenn dirs gefällt,
Hol Gefangne aus der Welt;
Komm, vollende ihre Noth;
Sey barmherzig, lieber Tod!
A la mort
Mort, tu, esglai de la natura!
El teu rellotge de sorra no cessa d’escolar-se;
brilla la falç que brandes,
cau l’herba i la tija i la flor.
No seguis indiscriminadament
aquesta petita flor que tot just floreix;
aquesta petita rosa encara no vermella del tot;
tingues compassió, estimada mort!
Mort, quan vindràs tu, joia meva?
Arrencaràs el punyal del meu pit,
em trauràs les cadenes de les mans,
ai, quan em colgaràs amb sorra?
Així doncs, oh mort, quan et plagui,
allibera aquest presoner del món;
vine, posa fi al meu sofriment;
tingues compassió, estimada mort!