Lieder per a qualsevol veu i piano
D 517 Op. 13 Nº 1
Der Schäfer und der Reiter/El pastor i el cavaller
Any 1817 abril, les dues versions
Primera publicació 1972 (Primera versió)
1822 (Segona versió)
En clau de mi major /mi menor les dues versions
Indicació de temps.- Una cançó les dues versions
Langsam (Lentament) (Primera versió)
Mässig, heiter (Moderat, alegre) (Segona versió)
Llibretista.- Friedrich de la Motte Fouqué (1777–1843)
Dedicatòria per a Joseph von Spaun
Per a veu i piano
Període Romàntic
El contrast entre ciutat i camp, baix i alt naixement, pastoral i militar, és un tema popular preferit. El ritme de la vida és diferent per a aquells que recorren camins a l’aire lliure i aquells que caminen pels passadissos del poder. En conseqüència, Schubert utilitza el que és més o menys un estil de balada amb un estat d’ànim i una velocitat per a la música del pastor, i un de completament contrastant per al lament del cavaller que passa. Benjamin Britten fa quelcom força similar a la seva composició de cançó popular francesa Le roi s’en va-t’en chasse, on la bella pastora Nanon, malgrat les intimidacions dels trigèmins caçadors i els crits de les trompes, es nega a convertir-se en la favorita del rei. Respon a les seves propostes amb un tempo més lent com si hagués vingut d’un altre món, com de fet ha fet.
Der Schäfer und der Reiter
Ein Schäfer saß im Grünen,
Sein Liebchen süß im Arm;
Durch Buchenwipfel schienen
Der Sonne Strahlen warm.
Er kos’te froh und heiter
Von Liebeständeley.
Da ritt bewehrt ein Reiter
Den Glücklichen vorbey.
»Sitz’ ab, und suche Kühle!«
Rief ihm der Schäfer zu.
»Des Mittags nahe Schwüle
Gebiethet stille Ruh’.
Noch lacht im Morgenglanze
So Strauch als Blume hier,
Und Liebchen pflückt zum Kranze
Die frischen Blüthen dir.«
Da sprach der finstre Reiter:
»Nie hielt mich Wald und Flur.
Mich treibt mein Schicksal weiter,
Und ach, mein ernster Schwur!
Ich gab mein frisches Leben
Dahin um schnöden Sold;
Glück kann ich nicht erstreben,
Nur höchstens Ruhm und Gold.
Drum schnell, mein Roß, und trabe
Vorbey, wo Blumen blüh’n.
Einst lohnt wohl Ruh’ im Grabe
Des Kämpfenden Bemüh’n.«
El pastor i el cavaller
Un pastor seia damunt l’herba verda,
la seva dolça estimada als braços;
a través les capçades dels faigs lluïen
càlids els raigs del sol.
Ell, content i joiós, gaudia
del flirteig amorós.
Aleshores, un cavaller armat passà
cavalcant per davant la feliç parella.
“Desmunta i cerca la fresca!”
Li cridà el pastor.
“S’acosta la xafogor del migdia
i s’imposa un repòs tranquil.
A l’esclat del matí encara somriuen
aquí els matolls i les flors,
i la meva estimada en collirà
per fer-te una garlanda.”
Llavors el sorrut cavaller digué:
“Els boscos i els camps mai m’han deturat.
El meu destí m’empeny sempre més lluny,
i, ai, també el meu solemne jurament!
He sacrificat la meva vida
per una vulgar soldada;
no puc aspirar a trobar la felicitat,
tot al més, la fama i l’or.
Així doncs, corser meu, trota de pressa,
enllà d’on creixen les flors.
Algun dia, a la tomba, la pau recompensarà
els afanys del guerrer.”