Lieder per a qualsevol veu i piano
D 515 Op. 7 Nº 2
Der Flug der Zeit/El volar del temps
Any 1817
Primera publicació 1821
En clau de la major
Indicació de temps.- Etwas geschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Ludwig von Széchényi (1781-1855)
Llenguatge .- Alemany
Dedicatòria per Dem Dichter
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert, mestre de la música aquàtica, veu el pas del temps (almenys en aquesta cançó) com l’aigua que passa sota el pont. Això queda clar en la seva interpretació d’aquesta composició en forma de barcarolla ràpida, un preludi de l’ús inspirat del mateix ritme a *Auf dem Wasser zu singen*, que en última instància també tracta sobre la naturalesa del temps en moviment. El ritme suau i rebotant de *Der Flug der Zeit* és potser una mica massa suau per a la força i el drama de la primera part de les paraules de Széchényi, però s’adapta bé a la dolçor del poder de l’amistat lloat al final. És interessant que la cançó definitiva de Schubert sobre el pas del temps, la molt diferent *An Schwager Kronos*, també fos interpretada en ritme de 6/8. Hi havia alguna cosa en el temps compost utilitzat d’aquesta manera que sembla haver suggerit al compositor un moviment inexorable predeterminat: el balanceig del pèndol, el tic-tac del rellotge, així com el moviment dels cavalls de peu segur assotats al galop pel Temps, el vell cotxer.
Der Flug der Zeit
Es floh die Zeit im Wirbelfluge
Und trug des Lebens Plan mit sich.
Wohl stürmisch war es auf dem Zuge,
Beschwerlich oft und widerlich.
So ging es fort durch alle Zonen,
Durch Kinderjahre, Jugendglück,
Durch Thäler, wo die Freuden wohnen,
Die sinnend sucht der Sehnsucht Blick.
Bis an der Freundschaft lichtem Hügel
Die Zeit nun sanfter, stiller flog,
Und endlich da die raschen Flügel
In süßer Ruh zusammenbog.
El volar del temps
El temps s’enfugí en un vol terbolinant
i amb ell s’emportà el projecte de la vida.
El viatge fou tempestuós,
sovint penós i desplaent.
Així passà a través de les edats,
a través dels anys d’infantesa, el goig de la joventut,
a través de les valls, on rauen les alegries
que, pensívol, cerca l’esguard de la nostàlgia.
Fins el lluminós tossal de l’amistat
volà el temps, ara més suau, amb més calma,
i allà finalment, en un dolç repòs,
plegà les seves ales rabents.