Lieder per a qualsevol veu i piano
D 500
Phidile
Any 1816 novembre
Primera publicació 1895
En clau de sol bemoll major
Indicació de temps.- Unschuldig (Innocent)
Llibretista.- Matthias Claudius (1740-1815)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Sempre ha format part de la història de la cançó còmica alemanya relatar la seducció d’una manera que sigui alhora salaç i reprovadora. Nosaltres, els britànics, no necessitem cap lliçó dels alemanys sobre la hipocresia de descriure alguna cosa prohibida amb detalls lascius, i tant millor, en el següent alè, condemnar-la amb arrogància com a repugnant. El Lied Die Alte de Mozart revela la xerrameca d’una generació més gran que afirma que la moral dels joves s’ha anat a la ruïna, i Haydn va escriure diverses cançons que haurien estat dignes del music hall anglès de l’època de Marie Lloyd. Hi ha una tradició, relatada per Deutsch, que la mare de Schubert solia cantar una versió antiga d’aquestes paraules del compositor Johann Anton Steffan, publicada el 1778. Només ens podem preguntar què en va pensar i si el poema reflectia d’alguna manera la seva pròpia experiència a mans del pare del compositor.
Una de les emocions més agradables d’aquesta comèdia de doble moral (per als aficionats al gènere, és clar) és la perspectiva d’una sofisticació que es disfressa descaradament d’innocència; aquest és el domini de l’escolar de teatre de desenvolupament precoç que provoca al seu públic sobre com de gran pot ser, o no, la seva experiència de vida. En un intent d’aconseguir l’èxit popular, Schubert va compondre dues cançons importants d’aquest tipus (amb lletra de Gabriel Seidl) durant l’últim any de la seva vida: Die Unterscheidung i Die Männer sind méchant. Si bé el poema de Claudius té una dolçor suau que s’allunya molt de la suggestió vienesa de Seidl, és un exemple primerenc d’una cançó còmica suau que depèn en gran mesura del cantant i l’acompanyant per a la interpretació. La marca és “Unschuldig” (“Innocent”), però això òbviament s’aplica a la noia verda que canta la primera estrofa més que no pas a la jove més informada que canta l’última. En qualsevol cas, la composició de Schubert de la paraula «unschuldig» a la primera línia de la cançó incorpora una nota alta que és l’equivalent musical del tipus de mirada d’una ingènua amb els ulls ben oberts que minaria qualsevol creença en la seva veritable innocència. La melodia en sol bemoll i l’acompanyament suaument ondulant són tot el que es podria desitjar d’una cançó pastoral seguint la línia de La meva mare em demana que em lligui els cabells de Haydn. El postludi és un dels més extensos i inventius de les cançons estròfiques de 1816.
Phidile
Ich war erst sechszehn Sommer alt,
Unschuldig und nichts weiter,
Und kannte nichts als unsern Wald,
Als Blumen, Gras und Kräuter.
Da kam ein fremder Jüngling her;
Ich hatt’ ihn nicht verschrieben,
Und wußte nicht wohin noch her;
Der kam und sprach von Lieben.
Er hatte schönes langes Haar
Um seinen Nacken wehen;
Und einen Nacken, als das war,
Hab ich noch nie gesehen.
Sein Auge, himmelblau und klar!
Schien freundlich was zu flehen,
So blau und freundlich, als das war,
Hab ich noch kein’s gesehen.
Und sein Gesicht, wie Milch und Blut!
Ich hab’s nie so gesehen;
Auch, was er sagte, war sehr gut,
Nur konnt’ ich’s nicht verstehen.
Er gieng mir allenthalben nach,
Und drückte mir die Hände,
Und sagte immer O und Ach,
Und küßte sie behende.
Ich sah’ ihn einmahl freundlich an,
Und fragte, was er meynte;
Da fiel der junge schöne Mann
Mir um den Hals, und weinte.
Das hatte Niemand noch gethan;
Doch war’s mir nicht zuwider,
Und meine beyden Augen sahn
In meinen Busen nieder.
Ich sagt’ ihm nicht ein einzig Wort,
Als ob ichs übel nähme,
Kein einzigs, und – er flohe fort;
Wenn er doch wieder käme!
Phidile
Tenia tot just setze anys
i no era res més que innocent,
tan sols coneixia els nostres boscos,
les flors, el redall i les herbes.
Un dia vingué un jove foraster;
jo no l’havia pas cridat
i no sabia d’on venia;
ell arribà i parlà d’amor.
Tenia uns cabells llargs i bonics
que onejaven entorn del seu bescoll
i un bescoll com aquell
jo no n’havia vist mai cap.
I el seu rostre era com llet i sang!
Mai n’havia vist de semblant;
també tot el que deia estava bé
només que jo no el podia entendre.
Em seguia per tota arreu
i m’agafà les mans
dient sense parar “oh” i “ah”
i besant-les amb lleugeresa.
De cop, el vaig mirar amistosament
i li vaig preguntar què volia dir;
aleshores el bell home s’abalançà
al meu coll i començà a plorar.
Això no m’ho havia fet mai ningú
i no ho vaig pas trobar repulsiu,
i els meus ulls esguardaren
avall al meu pit.
Jo no li vaig dir cap paraula
que ell s’hagués pogut prendre malament,
ni una sola, i ell se’n anà lluny;
oh, si solament mai tornés!