FRANZ PETER SCHUBERT D 498

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 498 Op. 98 Nº 2

Wiegenlied/Cançó de bressol


Any 1816 novembre
Primera publicació 1829
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Desconegut, sovint atribuït a Matthias Claudius (Asmus) (1740-1815)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Aquesta petita i bonica melodia sembla el Schubert més quintaessencial, el més fràgil, el més sentit, i tanmateix sobre el paper no és més que una oscil·lació entre tònica i dominant. Richard Strauss la va manllevar per citar-la a Ariadna auf Naxos, i qui el pot culpar; quan la música de Schubert es troba en aquest pla, té una inevitabilitat i una economia que tots els compositors des de llavors deuen haver envejat. A part del fet que el compositor pensava que Claudi era el poeta, tot i que ara sembla que no ho era, hi ha un factor desconcertant. Aquest és el misteri del vers central, que és o bé una manera romàntico-poètica de descriure un bressol com una dolça tomba (pacífica i còmoda), o bé alguna cosa que realment es relaciona amb la mort d’un nen. John Reed creu que Schubert estava pensant principalment en el primer vers quan va escriure la seva música: “L’ombra de la tomba, que s’imposa aquí com en tantes peces romàntiques primerenques sobre aquest tema, no troba lloc a la música de Schubert”. La mortalitat infantil era un fet quotidià en aquesta època; de fet, només uns mesos després de la suposada data de composició d’aquesta cançó (ja que no està datada de mà del compositor, sinó que només va ser inclosa el novembre de 1816 a la col·lecció Witczek-Spaun), el germanastre petit del compositor, Theodor Kajetan Anton, de només uns mesos, va morir. És possible que aquesta cançó data de poc temps després i estigui relacionada amb aquest dol familiar? Si no, encara és inquietantment profètica. Sento en aquesta cançó no la còmoda cura dels nens d’una paternitat feliç, sinó música del més gran consol i tendresa, un sentiment de gratitud gairebé sagrada per la vida, per curta que sigui. I després hi ha el seu ús de la tonalitat major: una valentia desgarradora i una manca d’autocompassió combinades amb aquella malenconia discreta que només Schubert pot tractar de manera commovedora i sense embuts.

Graham Johnson

Wiegenlied

Schlafe, schlafe, holder, süßer Knabe,
leise wiegt dich deiner Mutter Hand;
sanfte Ruhe, milde Labe
bringt dir schwebend dieses Wiegenband.

Schlafe, schlafe in dem süßen Grabe,
noch beschützt dich deiner Mutter Arm;
alle Wünsche, alle Habe
faßt sie liebend, alle liebewarm.

Schlafe, schlafe in der Flaumen Schoße,
noch umtönt dich lauter Liebeston;
eine Lilie, eine Rose,
nach dem Schlafe werd’ sie dir zum Lohn.

Cançó de bressol

Dorm, dorm, estimat dolç infant,
la mà de la teva mare et bressola suaument;
dolç repòs, benigne reconfort
et porta el balanceig del cordó del bressol.

Dorm, dorm en el dolç fossat,
el braç de la teva mare et protegeix encara,
tots els afanys, tots els béns,
ella els pren amb càlid amor.

Dorm, dorm a la sina del plomissol,
et ressonen encara sonores notes d’amor;
un lliri, una rosa,
seran, després del son, la teva recompensa.

Com una mica d’alquímia màgica i insidiosa, Schubert existeix fora de la tradició que va heretar. La seva influència ha treballat subtilment en generacions de compositors, cadascun dels quals ha ensopegat amb la modernitat del que ha de dir: filtrar-nos en la nostra consciència no només del potencial de la música sinó de la nostra situació humana.