Lieder per a qualsevol veu i piano
D 496
Bei dem Grabe meines Vaters/A la tomba del meu pare
Any 1816 Novembre
Primera publicació 1895
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Nicht zu langsam (No massa lent)
Llibretista.- Matthias Claudius (Asmus) (1740-1815)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Les dues cançons de Claudi sobre el dol de 1816 (l’altra és Am Grabe Anselmos) són similars en certs aspectes: aquella cançó és en mi bemoll menor, aquesta en mi bemoll major, i ambdues són d’un estil clàssic que sembla situar la persona que fa el dol, i per tant l’oient, a una distància d’una veritable sensació de pèrdua. Ambdues són ocasions familiars: a Am Grabe Anselmos, Claudi escriu sobre la mort d’un nen, aquí és el seu pare. No és que a la música li falti invenció (de fet, l’ambientació és elaborada gairebé fins a l’excés), però el sentiment real tal com l’entenem a les cançons de Schubert (i no només les de la seva maduresa) sembla estar curiosament absent. Reed hi detecta la influència de Beethoven, que de vegades escrivia la seva cançó en estil arioso. Aquí i allà semblen discernibles ràfegues melòdiques de Die Zauberflöte, i una figura d’acompanyament que recorda algunes de les cançons de Mozart; potser també hi ha un toc del lament de Gluck i Orfeu per Eurídice. Aquests són models honorables i, malgrat certs problemes d’accentuació en la declamació (on la melodia té prioritat sobre la prosòdia) que contribueixen al caràcter lleugerament artificiós de l’obra, la cançó és aconseguida i relativament popular. Especialment fina és la frase “und ich kann’s ihm nicht vergelten” on la veu i el piano s’encaixen en una imitació cortesana a la distància del compàs. Hi ha una sensació similar d’imitació entre les mans al postludi que sembla concebut per a quartet de corda, i que de sobte toca una nota més romàntica. Potser l’exercici d’estil antiquat va ser perquè Schubert imaginava el tipus de música que la gent de la generació del seu pare podria haver volgut escoltar a la seva tomba. Sabem pel seu diari que el 1816 el compositor estava pensant en la mort de la seva mare. La impressió general és que la cançó és digna més que no pas profundament inspirada. No és impossible que el compositor tingués tants problemes amb el seu pare el 1816 (estava a punt de marxar de casa quan es va escriure la cançó) que no va poder reaccionar a aquest text amb gaire implicació. Té tots els rastres d’haver estat escrita com a regal de condol per a algú altre; potser un amic havia perdut el seu pare i Schubert va escriure aquesta cançó per commemorar l’ocasió. És interessant comparar aquesta cançó amb la desenfrenada implicació personal d’Eine Leichenphantasie, on un pare enterra un fill, i la continguda però commovedora Grablied für die Mütter de 1818.
Bei dem Grabe meines Vaters
Friede sey um diesen Grabstein her!
Sanfter Friede Gottes! Ach, sie haben
Einen guten Mann begraben,
Und mir war er mehr;
Träufte mir von Seegen, dieser Mann,
Wie ein milder Stern aus bessern Welten!
Und ich kann’s ihm nicht vergelten,
Was er mir gethan.
Er entschlief; sie gruben ihn hier ein.
Leiser, süsser Trost, von Gott gegeben,
Und ein Ahnden von dem ew’gen Leben
Düft’ um sein Gebein!
Bis ihn Jesus Christus, groß und hehr!
Freundlich wird erwecken – ach, sie haben
Einen guten Mann begraben,
Und mir war er mehr.
A la tomba del meu pare
Que la pau regni al voltant d’aquesta làpida!
La dolça pau divina!
Ai, han enterrat un bon home
que per a mi era encara més;
aquest home em donà un degotall de benediccions,
com una estrella d’un món millor!
I no li puc rescabalar
tot el que ell ha fet per a mi.
Ell expirà; i aquí l’enterraren.
Que el gentil i dolç conhort que dóna Déu
i un auguri de vida eterna
embalsamin les seves restes!
Fins que Jesucrist, gran i excels,
amablement el desperti.
Ai, han enterrat un bon home
que per a mi era encara més.