Partsong per a cor d’homes a cappella
D 494
Der Geistertanz/La dansa dels esperits
Any 1816 novembre
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Geschwind (Rapidament)
Llibretista.- Friedrich von Matthisson (1761–1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a cor d’homes a cappella TTBB (Quintet)
Període Romàntic
Les primeres composicions (incompletes) de Der Geistertanz, D15 i D15A, són dos fragments exageradament dramàtics d’un jove de quinze anys que fa gala dels seus músculs compositius, amb interludis de piano que suggereixen una admiració per les sonates per a piano Sturm und Drang de Beethoven, en particular la “Patètica”. La primera de les composicions juvenils de Schubert és en do menor, la segona en fa menor; cal destacar que de les quatre composicions d’aquest poema, tres són en do menor (inclosa la versió coral que hi ha aquí). Hi deu haver alguna cosa en el text que suggeria aquesta tonalitat a Schubert des del principi: un gest dramàtic i un patetisme, aliats amb un toc grotesc que no impedeix l’autoparòdia humorística.
La composició coneguda és la tercera, D116, que data de l’octubre de 1814. La tonalitat és do menor i l’ambient és d’alegria desgavellada: la música representa la dansa macabra d’esquelets desarticulats, i el so de les consonants suggereix el soroll dels ossos que tremolen. El poeta utilitza una cita d’Horaci per encapçalar el poema: “Pulvis et umbra sumus” (“No som més que pols i somnis” en la traducció de Housman). Això suggereix que Matthisson podria haver volgut prendre el poema més seriosament del que Schubert va decidir prendre’l. El contorn inicial de la línia vocal revela la presència espiritual de la Fantasia en do menor, K475, de Mozart, tot i que l’ambient de la cançó és molt menys exaltat. De fet, és una mica adolescent, com un escolar més gran que presumeix als més joves que ja no té por dels fantasmes, delitant-se espantant els més joves mentre encara està secretament impressionat pels poders sobrenaturals. No hi ha res que suggereixi que només cinc dies després el mateix compositor, amb Gretchen am Spinnrade, produiria una obra tan sorprenentment madura com innovadora.
Der Geistertanz
Die bretterne Kammer
Der Todten erbebt,
Wenn zwölfmal den Hammer
Die Mitternacht hebt.
Rasch tanzen um Gräber
Und morsches Gebein
Wir luftigen Schweber
Den sausenden Reihn.
Was winseln die Hunde
Beim schlafenden Herrn?
Sie wittern die Runde
Der Geister von fern.
Die Raben entflattern
Der wüsten Abtei,
Und fliehn an den Gattern
Des Kirchhofs vorbei.
Wir gaukeln, wir scherzen
Hinab und empor,
Gleich irrenden Kerzen
Im dunstigen Moor.
O Herz! dessen Zauber
Zur Marter uns ward,
Du ruhst nun, in tauber
Verdumpfung, erstarrt.
Tief bargst du im düstern
Gemach unser Weh;
Wir Glücklichen flüstern
Dir fröhlich: Ade!
La dansa dels esperits
La cambra de taulons de fusta
dels morts tremola,
quan mitjanit aixeca
el martell dotze vegades.
Rabents, dansem a l’entorn de les tombes
i dels ossos corcats,
nosaltres, els que suren a l’aire,
en una rotllana brunzent.
Per què udolen els gossos
al costat de llurs amos que dormen?
Ells flairen de lluny
el cercle dels esperits.
Els corbs s’envolen
de l’abadia abandonada
i fugen passant per les reixes
del cementiri.
Voletegem, fent gatzara,
amunt i avall,
com ciris errants
en un aiguamoll bromós.
Oh cor! El teu encant
fou el nostre martiri,
tu ara reposes rígid
en una sorda letargia.
Profundament, amagares dins
la lúgubre cambra el nostre dolor;
nosaltres, feliços, et xiuxiuegem
alegrament: Adéu!