Lieder per a qualsevol veu i piano
D 473
Liedesend/La fi del cant
Any 1816
Primera publicació 1833
En clau de do menor ambdues versions
Indicació de temps.- Majestätisch (Majestuosa)
Llibretista.- Johann Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Liedesend (Fi de la cançó) (D. 473) és una de les diverses cançons de Schubert que tracten la relació entre un joglar i el seu rei. En una societat on tots els compositors, excepte Beethoven , encara estaven esclaus dels seus patrons per mantenir-se, el tema devia haver estat sovint al cap de Schubert . I de totes les seves cançons sobre el tema, Liedesend podria haver estat la més propera al seu cor. Al llarg dels nou versos del seu amic íntim Johann Mayrhofer , el joglar, sense haver aconseguit guanyar-se el favor del seu rei, trenca la seva arpa, però, en lloc de castigar-lo, el rei afavoreix el joglar amb misericòrdia. L’ arpa de Schubert està composta completament, amb cada vers o cada grup de versos amb música diferent. El primer vers de la cançó crea l’equivalent sonor dels tons porpres i daurats de la posta de sol en música sòbria i solemne. El seu segon vers és música marcial força prosaica, i el seu tercer vers canta dolçament en una cantilena lleugera. Els versos quart a sisè representen vívidament el joglar trencant la seva arpa amb una música més angoixada, però tot es resol en els tres versos finals quan el rei amablement perdona el joglar i explica les seves accions fent referència al seu coneixement de la seva pròpia mort imminent.
James Leonard
Liedesend
Auf seinem gold’nen Throne
Der graue König sitzt –
Er starret in die Sonne,
Die rot im Westen blitzt.
Der Barde rührt die Harfe,
Sie rauschet Siegessang;
Der Ernst jedoch, der scharfe,
Er trotzt dem vollen klang.
Nun stimmt er süße Weisen,
An’s Herz sich klammernd an;
Ob er ihn nicht mit leisen
Versuchen mildern kann.
Vergeblich ist sein Mühen,
Erschöpft des Liedes Reich,
Und auf der Stirne ziehen
Seine Sorgen wettergleich.
Der Barde, tief erbittert,
Schlägt die Harf’ entzwei,
Und durch die Halle zittert
Der Silbersaiten Schrei.
Doch wie auch alle beben,
Der Herrscher zürnet nicht;
Der Gnade Strahlen schweben
Auf seinem Angesicht.
»Du wolle mich nicht zeihen
Der Unempfindlichkeit;
In lang verblühten Maien
Wie hast du mich erfreut!
Wie jede Lust gesteigert,
Die aus der Urne fiel!
Was mir ein Gott geweigert,
Erstattete dein Spiel.
Vom kalten Herzen gleitet
Nun Liedeszauber ab,
Und immer näher schreitet
Nun Vergänglichkeit und Grab.«
La fi del cant
Al seu tron daurat
seu trist el rei –
ell esguarda el sol que,
vermell, resplendeix a ponent.
El bard toca l’arpa
fent sonar un cant de victòria;
la rigorosa seriositat
però, contradiu la seva tonalitat.
Adés, fa sonar dolces melodies
que puguin arribar més al cor;
per veure si amb aquest modulat
intent el pot assuaujar.
En va és però el seu afany,
i s’exhaureix el reialme del cant,
al front del rei planen els tribulls
com núvols de tempesta.
El bard, profundament exasperat,
trenca l’arpa en dos trossos,
i vibra per tota la sala
el xiscle de les cordes d’argent.
Però, tot i que tothom tremola,
el sobirà no està pas enutjat;
raigs de clemència
planen al seu rostre.
“Tu no em pots acusar
de ser insensible;
en mesos de maig, marcits de fa temps,
com m’has fet gaudir!
Com s’enlairava tot el goig
que vessava de l’urna del destí!
El que un déu em denegà,
m’ho restituí la teva actuació.
Ara la màgia del cant
s’esmuny d’un cor àlgid,
i més que mai s’avancen
la caducitat i la tomba.”