Lieder per a qualsevol veu i piano
D 467
Pflicht und Liebe/Deure i amor
Any 1816
Primera publicació 1885
En clau de do menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Friedrich Wilhelm Gotter (1746-1797)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El poema tracta sobre una dona que, tot i sentir amor pel seu estimat, ha de rebutjar-lo per complir amb els deures imposats per la societat o la família. Ella li demana que no es disgusti i que busqui felicitat en la natura i en altres aspectes de la vida, ja que la seva unió no és possible.
Musicalment, el lied està en do menor i es caracteritza per un tempo “Langsam” (lent). La composició original de Schubert és un fragment que es trenca al final de la segona estrofa. Posteriorment, l’editor Max Friedlaender va completar la peça afegint un breu interludi i incorporant les estrofes 5 i 6 del poema.
Aquest lied reflecteix la capacitat de Schubert per expressar conflictes emocionals profunds, com la lluita entre el deure i l’amor, a través de la seva música.
Pflicht und Liebe
Du, der ewig um mich trauert,
Nicht allein, nicht unbedauert,
Jüngling, seufzest du;
Wann vor Schmerz die Seele schauert,
Lüget meine Stirne Ruh.
Deines nassen Blickes Flehen
Will ich, darf ich nicht verstehen;
Aber zürne nicht!
Was ich fühle, zu gestehen,
Untersagt mir meine Pflicht.
Unbekannt mit Reu’ und Leide,
Wie die Lämmchen auf der Weide,
Spielten ich und du.
Jeder Tag rief uns zur Freude,
Jede Nacht zur sanften Ruh.
Ewig sind wir nun geschieden!
Damon, liebst du Philaiden,
Fleuch ihr Angesicht!
Nimm ihr nicht der Tage Frieden,
Und der Nächte Schlummer nicht!
Freund, schweif’ aus mit deinen Blicken!
Laß dich die Natur entzücken,
Die dir sonst gelacht!
Ach, sie wird auch mich beglücken,
Wenn sie dich erst glücklich macht.
Trauter Jüngling, lächle wieder!
Sieh, beym Gruße froher Lieder,
Steigt die Sonn’ empor!
Trübe sank sie gestern nieder;
Herrlich geht sie heut’ hervor.
Deure i amor
Tu que sempre plores per mi,
no estàs sol i no sense planyiment,
donzell, quan tu sospires;
quan la meva ànima fremeix de dolor,
la calma del meu front enganya.
Les súpliques dels teus ulls plorosos
no les vull, no les puc comprendre;
però no t’enfadis!
Confessar el que jo sento
el meu deure ho prohibeix.
Sense conèixer recança ni pena,
com petits anyells a la prada,
jugàvem tu i jo.
Cada dia ens convidava a la joia,
cada nit a un dolç repòs.
Ara ens hem separat per sempre!
Damon si tu estimes Fil·lis,
fuig del seu esguard!
No li prenguis la pau del dia
ni el repòs de la nit!
Amic, fes que la perdis de vista!
Deixa’t encisar per la natura
que sempre t’ha somrigut!
Ai, això m’omplirà de goig
si a tu et fa feliç.
Estimat donzell, torna a somriure!
Guaita com cants joiosos
saluden el sol que surt!
Ahir es va posar ombrívol,
avui es mostra majestuós.
Nietzsche