Lieder per a qualsevol veu i piano
D 454
Grablied auf einen Soldaten/Cant fúnebre per a un soldat
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de do menor
Indicació de temps.- Ernst (De debò)
Llibretista.- Christian Friedrich Daniel Schubart (1739-1791)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó presentava un problema. El cantant alemany a qui havia estat assignada originalment se sentia incòmode per haver de cantar les lloances d’un soldat alemany, un fill de la Pàtria: “ein biedrer, deutscher Mann”. No és difícil imaginar que aquestes paraules semblin més fàcils de recitar sense una sensació d’ironia i incomoditat per a un anglès, algú els avantpassats del qual no han participat en els esdeveniments traumàtics de la història alemanya dels darrers seixanta anys.
Per molt difícil que ens costi imaginar-nos Alemanya com un petit país valent i violat, així és exactament com es va mantenir la seva reputació als ulls dels anglesos després de les guerres napoleòniques. (De fet, així és com va continuar sent considerat durant tota l’època victoriana, a més de ser reconegut com la llar de la cultura i d’artistes i intel·lectuals no mundans.) El 1816, Schubert tenia moltes raons per ser patriòtic. Era natural que estigués orgullós dels èxits alemanys i austríacs contra els francesos (als efectes d’una identificació cultural més àmplia, els dos països de parla alemanya eren un de sol; Schubert no s’hauria sorprès, ni s’hauria oposat, d’haver-se sentit a si mateix anomenat compositor “alemany”). Viena havia estat una ciutat ocupada, i hi va haver moltes víctimes com a resultat de la guerra que havia assolat Europa; entre aquestes hi havia el conegut de Schubert, Theodor Körner, cèlebre poeta i soldat que havia donat al compositor adolescent unes valuoses paraules d’ànim. La vista de soldats ferits i mutilats als carrers de Viena devia ser una cosa diària. A mitjans de 1816 encara es podien sentir i veure les conseqüències de la guerra; els antics soldats encara morien a causa dels efectes a llarg termini de ferides i lesions que la medicina de l’època no podia tractar.
Això pot explicar el fet que sembla que hi hagi alguna cosa en aquesta composició que suggereix música ocasional, com si estigués composta en honor d’un amic o familiar afligit que coneixia el compositor. Si un soldat hagués mort el 1816, algun temps després del seu retorn del front, aquesta pàgina de música hauria estat una mostra de respecte benvinguda i considerada. La música es troba a distància, i la marca “Ernst” (“seriós”) ho diu tot. No suggereix una implicació personal profunda, només una resposta trista i digna a la mort d’algú que havia complert amb el seu deure. El punt clau del poema, segurament, és que aquest no és un heroi nacional, només un home i patriota típic alemany. Per descomptat, també és possible que Schubert trobés el poema de Schubart i es sentís mogut a composar-lo sense cap raó més enllà de l’empatia amb el text. Però no hi ha dubte que les conseqüències de la guerra recent l’havien predisposat a simpatitzar amb aquests sentiments.
Si bé aquesta no és una gran cançó, està plena de detalls genuïnament schubertians, alguns d’ells empremtes digitals de les cançons de 1816: la veu duplicada pel piano a “Zieh hin, du braver Krieger du!”, que significa tant una solemne cerimonial com una determinació viril; la suavització de sol menor a un sol major cedint al final de la frase “Grabesruh”; el salt expressiu d’una quinta a “Wehmuth”; l’ajust allargat de “stumm” cantat primer en un buit sense acompanyament, i després unit per un acord disminuït i esmorteït al piano. La part més personal i bella de la cançó, però, és el postludi de set compassos on les corxeres cauen en seqüències suaument malenconioses: música commovedora i inquietant que sembla reflexionar sobre la tristesa de la condició humana en el moment del comiat. La música funciona bé per a les estrofes posteriors, particularment per a la quarta i última estrofa interpretada aquí, que acaba amb una promesa de felicitat eterna. Hi ha vuit versos del poema de Schubart impresos a la Gesamtausgabe.
Graham Johnson
Grablied auf einen Soldaten
Zieh hin, du braver Krieger, du!
Wir gleiten dich zur Grabesruh,
Und schreiten mit gesunkner Wehr,
Von Wehmuth schwer
Und stumm vor deinem Sarge her.
Du warst ein bidrer, deutscher Mann,
Hast immerhin so brav gethan.
Dein Herz, voll edler Tapferkeit
Hat nie im Streit
Geschoß und Säbelhieb gescheut.
Warst auch ein christlicher Soldat,
Der wenig sprach – und vieles that;
Dem Fürsten und dem Lande treu,
Und fromm dabey
Von Herzen, ohne Heuchelei.
Du standst in grauser Mitternacht,
In Frost und Hize auf der Wacht;
Ertrugst so standhaft manche Noth
Und danktest Gott
Für Wasser, und für’s liebe Brod.
Wie du gelebt, so starbst auch du!
Schloßst deine Augen freudig zu,
Und dachtest: “Aus ist nun der Streit
Und Kampf der Zeit,
Jezt kommt die ew’ge Seligkeit.”
Cant fúnebre per a un soldat
Adéu, tu valent guerrer!
T’acompanyem al repòs de la tomba
i desfilem amb les armes abaixades,
oprimits de tristor
i en silenci davant el teu fèretre.
Tu has estat un lleial home alemany,
sempre t’has comportat amb valentia.
El teu cor ple de noble coratge
mai, a la batalla,
ha tingut por dels projectils o dels sabres.
Tu fores també un soldat cristià,
que parlava poc i molt acomplia:
fidel al príncep i al país,
i al mateix temps pietós
de tot cor, sense hipocresia.
A la lúgubre mitjanit tu estaves
de guàrdia, en el gebre o la xardor;
suportaves amb fermesa moltes penúries
i donaves gràcies a Déu
per l’aigua i per l’apreciat pa.
Tal com visqueres, tu vas morir!
Tancares joiós els teus ulls
i et digueres: “Ara la lluita
i el combat del temps s’han acabat,
adés arriba la benaurança eterna.”