Lieder per a qualsevol veu i piano
D 446
Die Liebesgötter/Els déus de l’amor
Any 1816
Primera publicació 1887
En clau de do major
Indicació de temps.- Zart (Delicat)
Llibretista.- Johann Peter Uz (1720-1796)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Maria Antonieta no va ser l’única persona del segle XVIII que es va deleitar vestint-se amb vestits antics i jugant a la mitologia: pintors com Jean-Honoré Fragonard van pintar festes galants on senyors i dames jugaven amb Psique i Cupido mentre s’embarcaven cap a Citèria, i poetes com Johann Uz van escriure poemes com “Die Liebesgotter” que jugaven amb Amaril·lis a l’ombra del refugi de la felicitat. Tampoc Schubert , el 1816, va ser immune a l’encant de l’antic i, en la seva música de “Die Liebesgotter” (Els déus de l’amor) d’ Uz (D. 446), va escriure un himne alegre als antics déus de l’amor en forma d’una gavota tendrament galant. I, adonant-se amb Wilde que “la brevetat és l’ànima de l’enginy”, la cançó de Schubert repassa les dues estrofes d’ Uz en menys de dos minuts, amb una melodia lleugera i flexible i un acompanyament de piano acariciant que encarna les rosses i morenes d’ Uz en una música de corbes suaus i cadències rialleres. El delicat postludi de piano és el marc de la pintura.
James Leonard
Die Liebesgötter
Cypris, meiner Phyllis gleich,
Saß von Grazien umgeben!
Denn ich sah ihr frohes Reich;
Mich berauschten Cyperns Reben.
Ein geweihter Myrthenwald,
Den geheime Schatten schwärzten,
War der Göttinn Aufenthalt,
Wo die Liebesgötter scherzten.
Viele gingen Paar bey Paar:
Andre sungen, die ich kannte,
Deren Auge schalkhaft war,
Und voll schlauer Wollust brannte.
Viele flogen rüstig aus,
Mit dem Bogen in der Rechten.
Viele waren nicht zu Haus;
Weil sie bey Lyäen zechten.
Unter grüner Büsche Nacht,
Unter abgelegnen Sträuchen,
Wo so manche Nymphe lacht,
Sah ich sie am liebsten schleichen.
Viele flohn mit leichtem Fuß
Allen Zwang bethränter Ketten,
Flatterten von Kuß zu Kuß
Und von Blonden zu Brunetten.
Kleine Götter voller List,
Deren Pfeil kein Herz verfehlet,
Und vom Nectar trunken ist,
Ob er gleich die Thoren quälet:
Bleibt, ach! bleibt noch lange Zeit,
Meine Jugend froh zu machen!
Wann ihr einst entwichen seyd,
Will ich bey Lyäen lachen.
Els déus de l’amor
Afrodita, com la meva Fil·lis,
seia envoltada per les Gràcies!
Car vaig poder veure el seu joiós reialme;
els ceps de Xipre m’embriagaren.
Un bosc de murtres sagrat,
enfosquit per ombres secretes;
era el sojorn de la deessa
on els déus de l’amor s’esplaiaven.
Molts d’ells caminaven en parelles,
altres, que jo coneixia, cantaven,
els seus ulls sorneguers,
plens d’una sagaç i ardent voluptat.
Molts s’envolaven vigorosament,
amb els arcs a la mà dreta.
Molts no eren a casa
perquè trincaven amb Dionís.
Enmig de la nit de verds matossars,
enmig d’arbusts remots,
on moltes nimfes riuen,
els vaig veure preferir d’esquitllar-se.
Molts fugien amb peus lleugers
del constrenyiment de cadenes llagrimeres,
voltejaven de petó en petó
i de les rosses a les morenes.
Petits déus plens d’astúcia,
les seves fletxes encerten tots els cors,
tot i que ebris de nèctar
turmentin els necis:
resteu, ai! Resteu encara més temps
per fer feliç la meva joventut!
Quan us haureu escapolit
llavors riuré amb Dionís.