Lieder per a qualsevol veu i piano
D 444
Die Gestirne/Les constel·lacions
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de fa major
Indicació de temps .-Langsam( Lentament)
Llibretista.- Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Ja hem escoltat la més gloriosa i extravagant de les adaptacions de Schubert Klopstock (Dem Unendlichen), però aquí tenim el compositor, menys d’un any després, abordant una altra adaptació del mateix poeta i aparentment content de donar-li un vestit musical molt més modest. El poema en si mateix podria haver estat fàcilment tractat de manera grandiosa; té tots els ingredients textuals necessaris per a un èxit de taquilla: mars rugents, acció de gràcies ressonant, dansa giratòria i planetes girant. Això és material embriagador, i Dem Unendlichen de 1815 és la resposta entusiasta de Schubert a aquesta faceta de Klopstock. El 1816, però, l’audàcia i la pura exuberància de l’any anterior cedeixen a alguna cosa diferent: la música és molt més íntima i mostra una major economia de mitjans. A mesura que els èxits de 1815 es consoliden, sembla que hi ha un intent conscient de trobar la concisió i la lucidesa aparents en els lieder (certament menys ambiciosos) dels mestres del nord d’Alemanya. En aquest sentit, Schubert aconsegueix el seu objectiu amb escreix.
Die Gestirne
Es tönet sein Lob Feld, und Wald, Thal, und Gebirg,
Das Gestad’ hallet, es donnert das Meer dumpfbrausend
Des Unendlichen Lob, siehe des Herlichen,
Unerreichten von dem Danklied der Natur!
Es singt die Natur dennoch dem, welcher sie schuf,
Ihr Getön schallet vom Himmel herab, lautpreisend
In umwölkender Nacht rufet des Strahls Gefährt
Von den Wipfeln, und der Berg’ Haupt es herab!
Es rauschet der Hain, und sein Bach lispelt es auch
Mit empor, preisend, ein Feyrer, wie er! die Luft wehts
Zu dem Bogen mit auf! Hoch in der Wolke ward
Der Erhaltung und der Huld Bogen gesetzt.
Und schweigest denn du, welchen Gott ewig erschuf?
Und verstumst mitten im Preis’ um dich her? Gott hauchte
Dir Unsterblichkeit ein! Danke dem Herlichen!
Unerreicht bleibt von dem Aufschwung des Gesangs
Der Geber, allein dennoch sing, preis’ ihn, o du,
Der empfing! Leuchtendes Chor um mich her, ernstfreudig,
Du Erheber des Herrn, tret’ ich herzu, und sing’
In Entzückung, o du Chor, Psalme mit dir!
Der Welten erschuf, dort des Tags sinkendes Gold,
Und den Staub hier voll Gewürmegedräng, wer ist der?
Es ist Gott! es ist Gott! Vater! so rufen wir;
Und unzählbar, die mit uns rufen, seyd ihr!
Der Welten erschuf, dort den Leun! Heisser ergießt
Sich sein Herz! Widder, und dich Kaprikorn, Pleionen,
Skorpion, und den Krebs. Steigender wägt sie dort
Den Begleiter. Mit dem Pfeil zielet, und blitzt
Der Schütze! Wie tönt, dreht er sich, Köcher, und Pfeil!
Wie vereint leuchtet ihr, Zwilling’, herab! Sie heben
Im Triumphe des Gangs freudig den Strahlenfuß!
Und der Fisch spielet, und bläst Ströme der Glut.
Die Ros’ in dem Kranz duftet Licht! Königlich schwebt,
In dem Blick Flamme, der Adler, gebeut Gehorsam
Den Gefährten um sich! Stolz, den gebognen Hals,
Und den Fittig in die Höh, schwimmet der Schwan!
Wer gab Melodie, Leyer, dir? zog das Getön
Und das Gold himlischer Saiten dir auf? Du schallest
Zu dem kreisenden Tanz, welchen, beseelt von dir,
Der Planet hält in der Laufbahn um dich her.
In festlichem Schmuck schwebt, und trägt Halm’ in der Hand,
Und des Weins Laub die geflügelte Jungfrau! Licht stürzt
Aus der Urn’ er dahin! Aber Orion schaut
Auf den Gürtel, nach der Urn schauet er nicht!
Ach gösse dich einst, Schaale, Gott auf den Altar,
So zerfiel Trümmer die Schöpfung! es bräch des Leun Herz!
Es versiegte die Urn’! hallete Todeston
Um die Leyer! und gewelkt sänke der Kranz!
Dort schuf sie der Herr! hier dem Staub näher den Mond,
So, Genoß schweigender kühlender Nacht, sanft schimmernd
Die Erdulder des Strahls heitert! in jener Nacht
Der Entschlafnen da umstrahlt einst sie Gestirn!
Ich preise den Herrn! preise den, welcher des Monds
Und des Tods kühlender, heiliger Nacht, zu dämmern,
Und zu leuchten! gebot. Erde, du Grab, das stets
Auf uns harrt, Gott hat mit Blumen dich bestreut!
Neuschaffend bewegt, steht er auf zu dem Gericht,
Das gebeindeckende Grab, das Gefild der Saat, Gott!
Es erwachet, wer schläft! Donner entstürzt dem Thron!
Zum Gericht hallts! und das Grab hörts, und der Tod!
Les constel·lacions
Camps, boscos, valls i muntanyes canten la seva lloança,
els ribatges ressonen, el mar retrona amb somort bramul,
la lloança de l’Infinit, la visió del Suprem,
que el cant de gratitud de la natura no pot abastar!
Així i tot, la natura canta a qui la va crear,
el seu ressò davalla del cel, lloant amb veu alta,
en la nit ennuvolada el portador de la llum crida cap baix
des dels cims i els pics de les muntanyes!
Ho remoreja el boscatge i el seu rierol ho xiuxiueja també,
enlaire, lloant, un celebrant com ell! L’aire brufola
amunt vers l’arc del cel! A dalt en els núvols és on
es col·locà el suport i la gràcia de l’arc.
I així doncs tu calles, a qui Déu creà per ser etern?
I emmudeixes enmig de les lloances que t’envolten?
Déu alenà dintre teu la immortalitat! Dóna gràcies al Suprem!
Encara que romangui inaccessible a l’encimbellament del cant,
al donant, tot i això, canta-li tan sols, lloa’l, oh tu
que ets el donatari! Cor lluminós que m’envolta, solemnement joiós,
vosaltres, enaltidors del Senyor, m’hi aplego i canto
encisat, oh cor, salms amb vosaltres!
El que creà l’univers, allà, amb l’auri davallar del dia
i la pols plena d’eixams de verms, qui és ell?
Ell és Déu! És Déu! Pare! Així ho pregonem;
i que siguin incomptables els que amb nosaltres ho facin!
El que creà l’univers, Leo allà! Ardent vessa
el seu cor! Àries i tu Capricorn, les Plèiades,
Escorpí i Cranc. Creixent pesa allà
la Balança. Amb la fletxa apunta i dispara
Sagitari! Quan es tomba, fa sonar el buirac i les fletxes!
Com brillen ensems els Bessons! Aixequen joiosos
llurs peus radiants en un caminar triomfal!
I Piscis juga i esbufega un devessall de roentor.
La Rosa a la Corona flaireja llum! Règiament sura
en l’esguard de la flama, l’Àguila, i demana obediència
als companys que l’envolten! Altiu, amb el coll corbat
i les ales aixecades, neda el Cigne!
Oh Lira, qui et va donar la melodia? Qui et va revestir
amb el so i l’or de les cordes celestials? Tu ressones
per a la dansa en rotllana que, animada per tu,
manté els planetes en llur òrbita al teu voltant.
Amb sumptuós ornament, portant una tija a la mà
i pàmpols al seu cap, vola Virgo amb les seves ales!
Aquari fa vessar llum de l’urna! Però Orió esguarda
la seva cintura i no pas l’urna!
Ai, si mai Déu vessés el calze damunt l’altar,
la Creació es desintegraria en runam! El cor del Lleó es trencaria!
L’urna es buidaria! Ressonaria música de morts
al voltant de la Lira! I marcida, s’esfondraria la Corona!
El Senyor els va crear allà dalt! Aquí, més a prop de la pols, la lluna
amiga de la nit fresca i silenciosa, amb el seu resplendir,
alegra així els sofrents amb els seus raigs! En aquella nit
constel·lacions resplendiran per a tots els que dormen!
Jo lloo el Senyor! Lloat sia qui ordenà
la fredor de la lluna i de la mort, la nit santa,
a clarejar i a resplendir! Terra, tu que com a tomba
sempre ens esperes, Déu t’ha recobert de flors.
Mogut a crear de nou, s’alça per al Judici,
les tombes que cobreixen els ossos, els camps sembrats, Déu!
Ell desperta a qui dorm! Trons es precipiten del seu púlpit!
Hom crida a Judici! I les tombes ho senten i la mort!