FRANZ PETER SCHUBERT D 432

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 432

Der Leidende/El sofrent


Any 1816
Primera publicació 1850
En clau de si menor – Les dues versions
Indicació de temps.- Unruhig (Inquiet)
Llibretista.- Desconegut
Anteriorment atribuït a Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748–1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Aquesta melodia semblarà bojament familiar a molts oients. Això és degut a que set anys més tard, Schubert la va transposar a si bemoll menor i la va utilitzar com a base per a l’episodi Minore II de l’Entr’acte (núm. 5) després del tercer acte de Rosamunde (1823). John Reed suggereix de manera molt plausible que el compositor, que estava enmig de la seva crisi de salut el 1823, podria haver recordat aquesta música per la seva connexió amb les seves paraules: “Ja no puc suportar la càrrega d’aquest sofriment”. L’ambientació és una combinació màgica de passió inquieta (la cançó està marcada com a Unruhig – inquieta) i el lleuger toc schubertià (corxeres de mà esquerra en pizzicato, una melodia sinuosa) que sempre pot trobar un aspecte de gràcia, potser fins i tot acceptació, en els pitjors moments emocionals. La cançó, doncs, roman delicada, adequada per a un xiulet despreocupat, malgrat el seu text cru i els colors de la tonalitat menor. Una de les raons d’això és la manera com la melodia s’eleva cap amunt al final dels versos (a les paraules “länger” i “Pilger”).

Der Leidende

Nimmer trag’ ich länger
Dieser Leiden Last:
Nimm den müden Pilger
Bald hinauf zu dir.
Immer, immer enger
Wird’s in meinem Busen,
Immer, immer trüber
Wird der Augen Blick.
Nimmer trag’ ich länger
Dieser Leiden Last.

Öffne mir den Himmel,
Milder, güt’ger Gott!
Laß mich meine Schmerzen
Senken in das Grab!
Allzu viele Qualen
Wüten mir im Innern,
Hin ist jede Hoffnung,
Hin des Herzens Glut.
Öffne mir den Himmel,
Milder, güt’ger Gott

El sofrent

Mai de la vida suportaré per més temps
aquesta càrrega de sofriments:
emporta’t aviat aquest
fatigat pelegrí.
Cada cop esdevé més i més
oprimit el meu cor,
cada cop més enterbolit
l’esguard dels meus ulls.
Mai de la vida suportaré per més temps
aquesta càrrega de sofriments.

Obre’m les portes del cel,
Déu clement i benèvol!
Deixa que els meus dolors
s’enfonsin a la tomba!
Massa turments
fan estralls a dintre meu,
perduda tota esperança,
perdut el fervor del meu cor.
Obre’m les portes del cel,
Déu clement i benèvol!

Examinant un per un els vint-i-quatre poemes de Wilhelm Müller que l’integren, desxifra els seus enigmes i subtils significats, així com les circumstàncies biogràfiques del compositor i els condicionants històrics que van poder intervenir en la concepció d’una de les més perfectes simbiosis de música i poesia. El resultat és un assaig captivador i il·lustrat en què diferents sabers, imatges i lectures —des de Jean-Jacques Rousseau o Immanuel Kant, passant per Johann Wolfgang Goethe, Mary Shelley o Charlotte Brontë, fins a Samuel Beckett o Slavoj Žižek—dialoguen per fer de aquest singular viatge al cor del romanticisme alemany una autèntica aventura que atraparà experts i neòfits per igual.