FRANZ PETER SCHUBERT D 431

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 431

Blumenlied/Cançó de les flors


Any 1816
Primera publicació 1887
En clau de mi major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Aquesta composició de Hölty, absolutament encantadora, està estretament relacionada amb una altra cançó del mateix poeta, també en mi major i composta just abans: Die frühe Liebe D430. També es pot comparar amb la composició de Hölty Seligkeit, escrita el mateix mes i en la mateixa tonalitat. És com si el compositor busqués establir una tonalitat i un estat d’ànim Hölty, i no hi ha dubte que durant uns dies del maig de 1816, en marcat contrast amb les seves exploracions de 1815 d’un costat més reflexiu de l’obra del poeta, Schubert va vincular la innocència i l’alegria amb mi major i amb Hölty. Altres exemples són Erntelied D434 i Minnelied D429.

És impossible resistir-se a l’energia musical i a l’alegria genial d’aquesta música, que mai no té un estat d’ànim estrident, però que, tanmateix, suggereix la terrenalitat de la vida al camp. La menció d’ocells cantant amb veus “infernals platejades” provoca repeticions de semicorxeres delicadament ressonants al piano, primer en fa sostinguts i més tard en si més aguts i platejats quan hem modulat a la dominant i les paraules es repeteixen. El postludi, tan simple com enginyós, tanca una altra pàgina poc coneguda de Schubert, un miracle impecable dins dels seus propis termes modestament definits. La introducció d’una dama a la imatge a la segona estrofa és inevitable en un cant floral d’aquest tipus (vegeu l’ús encara més carregat sexualment d’aquesta imatgeria a Im Walde). L’alegria primaveral de la música suggereix que la saba està pujant; les atencions del jove, una mica distants i corteses si el poema es llegeix sol, adquireixen una immediatesa força descarada gràcies a la música de Schubert.

Blumenlied

Es ist ein halbes Himmelreich,
Wenn, Paradiesesblumen gleich,
Aus Klee die Blumen dringen;
Und wenn die Vögel silberhell
Im Garten hier, und dort am Quell,
Auf Blütenbäumen singen.

Doch holder blüht ein edles Weib,
Von Seele gut und schön von Leib,
In frischer Jugendblüte.
Wir lassen alle Blumen stehn,
Das liebe Weibchen anzusehn
Und freun uns ihrer Güte.

Cançó de les flors

És la meitat del reialme del cel
quan, igual com les flors del paradís,
les flors broten enmig dels trèvols;
i quan els ocells, amb veu clara i argentada,
canten, al jardí i allà a la font,
damunt els arbres florits.

Però encara més encisadora floreix una noble dona,
de bon cor i formosa figura,
en el fresc esclat de la joventut.
Deixem de banda totes les flors
per admirar aquesta dona encantadora
i celebrem la seva bondat.

Prop d’un geni tan aclaparador com el de Beethoven, Schubert no sent la necessitat de negar-ne la grandesa per perdurar d’alguna manera. Quina confiança en un mateix, quina consciència autènticament aristocràtica del propi rang, que respecta l’igualtat en l’altre!’