Lieder per a quqlsevol veu i piano
D 405
Der Herbstabend/El capvespre de tardor
Any 1816 – 27 març
Primera publicació 1895
En clau de fa menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Johann Gaudenz von Salis-Seewis (1762–1834)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Fins i tot sense la melodia vocal, l’oient atent sap que Der Herbstabend (La tarda de tardor) (D. 405) de 1816 és una obra mestra de la melancolia innigkeit (profunda interioritat). L’ambientació estròfica de Schubert del poema de tres versos més que lleugerament maudlin de Johann von Salis-Seewis (el poema acaba “Quan només tu corona marchita encara adorna/L’herba on estic/I la meva imatge nebulosa es perd/En les ones suaus de Lethe”) té acompanyament d’una ambientació silenciosa però palpitant d’una atmosfera fosca i angoixada del piano. La melodia vocal amb els seus salts d’octava alts i les quintes tristament sospirades, és una meravellosa fusió de la intimitat alemanya i el bel canto italià. L’harmonia de tonalitat menor de tant en tant es mou a la major al final de cada vers, però sempre baixa al començament del següent vers. Encara que no és una de les cançons més grans de Schubert, Der Herbstabend és una de les seves més personals i característiques.
Der Herbstabend
Abendglocken-Halle zittern
Dumpf durch Moorgedüfte hin.
Hinter jenes Kirchhofs Gittern
Blasst des Dämmerlichts Karmin.
Aus umstürmten Lindenzweigen
Rieselt welkes Laub herab,
Und gebleichte Gräser beugen
Sich auf ihr bestimmtes Grab.
Freundin! wankt, im Abendwinde,
Bald auch Gras auf meiner Gruft,
Schwärmt das Laub um ihre Linde
Ruhelos in feuchter Luft,
Wenn schon meine Rasenstelle
Nur dein welker Kranz noch ziert,
Und auf Lethes leiser Welle
Sich mein Nebelbild verliert:
Lausche dann! Im Blätterschauer
Wird es dir vernehmlich wehn:
Jenseits schwindet jede Trauer;
Treue wird sich wiedersehn!
El capvespre de tardor
Els ecos de les campanes del vespre ressonen
Però s’esmorteixen mentre es porten a les brises dels erms;
Darrere de la tanca d’aquell cementiri
La llum carmesí de la posta de sol es torna pàl·lida.
De les branques de til·lers batejades per les tempestes
Les fulles mortes baixen,
I les fulles esvaïdes d’herba es dobleguen
Sobre la seva tomba designada.
Amic! El vent del vespre bufarà
Herba sobre la meva tomba massa aviat,
El fullatge bufarà al voltant del seu til·ler
Sense treva a l’aire humit,
Quan tan sols el meu tros de gespa estigui ja ornat
per la teva garlanda marcida
i damunt les plàcides ones del Leteu
es perdi la meva boirosa imatge:
aleshores escolta! En el fremir de les fulles
ho sentiràs alenar perceptiblement:
al més enllà tota tristor desapareix,
els fidels es tornen a veure.