Lieder per a qualsevol veu i piano
D 393
Die Einsiedelei/Brolla, clara i onejant
Any 1816 març
Primera publicació 1845
En clau de la major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Johann Gaudenz von Salis-Seewis (1762–1834)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert va posar en música aquest poema més d’una vegada; de la mateixa manera, va compondre dues versions del Fischerlied del mateix poeta, cadascuna de les quals determina el seu caràcter general a partir de l’estat d’ànim d’una estrofa diferent. No hi ha dubte que en aquesta versió de Die Einsiedelei, la primera, el primer vers del poema va donar al compositor tot l’ànim que necessitava per escriure una peça de música aquàtica. El rierol balbuceja i flueix de la manera més encantadora al llarg de la cançó. És interessant que, per molt bonic que sigui, el compositor va relegar les semicorxeres aquàtiques a les parts interiors de l’acompanyament en la segona versió, on exerceixen una influència més subliminal sobre l’atmosfera de la cançó. El problema amb el moviment constant i fluid de la versió enregistrada aquí és que fa que sigui difícil per a l’oient recordar que el poema tracta sobre una experiència quasi religiosa. Potser el fluir d’un rierol amable (una idea que arribaria a la seva apoteosi a Die schöne Müllerin) és massa companyiós per a una veritable ermita, i la música necessita estar tenyida d’una introspecció que és més evident a la segona versió de 1817. D’altra banda, hi ha una sensació d’eufòria molt real a la primera versió que concorda amb els sentiments de l’estrofa que comença “Wie sich das Herz erweitert”. La tonalitat és La major, la mateixa que per a la més cèlebre de les composicions de Salis-Seewis, Der Züngling an der Quelle.
Die Einsiedelei
Es rieselt klar und wehend
Ein Quell im Eichenwald,
Da wähl ich einsam gehend
Mir meinen Aufenthalt.
Mir dienet zur Kapelle
Ein Gröttchen, duftigfrisch,
Zu meiner Klausnerzelle
Verschlungenes Gebüsch.
Zwar düster ist und trüber
Die wahre Wüstenei;
Allein nur desto lieber
Der stillen Fantasei.
Da ruh ich oft im dichten,
Beblümten Heidekraut;
Hoch wehn die schwanken Fichten
Und stöhnen Seufzerlaut.
Wo von Wacholdersträuchen
Den Kieselsteig hinan
Verworrene Ranken schleichen,
Da brech ich mir die Bahn;
Durch des Gehaues Stumpen,
Wo wilde Erdbeern stehn,
Klimm’ ich auf Felsenklumpen,
Das Land umher zu sehn.
Nichts unterbricht das Schweigen
Der Wildnis weit und breit,
Als wenn auf dürren Zweigen
Ein Grünspecht hackt und schreit,
Ein Rab auf hoher Spitze
Bemooster Tannen krächzt,
Und in der Felsenritze
Ein Ringeltäubchen ächztäubchen.
Wie sich das Herz erweitert
Im engen, dichten Wald!
Den öden Trübsinn heitert
Der traute Schatten bald.
Kein überleg’ner Späher
Erforscht hier meine Spur;
Hier bin ich frei und näher
Der Einfalt und Natur.
O blieb ich von den Ketten
Des Weltgewirres frei!
Könnt’ ich zu dir mich retten,
Du traute Siedelei!
Froh, dass ich dem Gebrause
Des Menschenschwarms entwich,
Baut ich hier eine Klause
Für Liebchen und für mich.
Brolla, clara i onejant
Brolla, clara i onejant,
una font en el bosc de roures;
allà opto, caminant tot sol,
de fer-hi sojorn.
Com capella, em serveix
una cova, fresca i airejada;
per a la meva cel·la d’ermitatge,
matossars entrelligats.
Ben cert que és llòbrec i ombriu
el ver ermàs;
solitari, però per això més apreciat,
per al silenciós fantasieig.
Allà, sovint reposo en el bruc
tofut i florit;
alts, onegen els esvelts avets
i sospirosos gemeguen.
On, de mates de ginebró,
endalt el corriol pedregós,
embrollats circells llisquen,
allà, m’obro camí;
a través de soques tallades,
on es troben maduixes silvestres,
grimpo damunt els munts de roques
per veure el terreny al voltant.
Res destorba el silenci
de l’ermàs, llegües a la rodona,
tret del pigot que, damunt
branques seques, picoteja i crida,
un corb gralla, a l’abrinada punta
d’un molsós avet
i, a la clivella del rocam,
un tudó parrupa.
Com s’eixampla el cor
en el bosc dens i espès!
L’ombra íntima aviat asserena
la llòbrega melangia.
Cap vigilant superior
sotja aquí el meu rastre;
jo aquí soc lliure i més a prop
de la simplicitat i de la natura.
Oh, si restés lliure de les cadenes
del garbuix mundanal!
Si pogués per tu salvar-me,
tu fidel llogaret!
Content d’evadir-me del tumult
de la turba humana,
construeixo aquí una ermita
per al meu amor i per a mi.