Lieder per a qualsevol veu i piano
D 388
Laura am Klavier/Laura al piano
Any 1816 març
Primera publicació 1895
En clau de mi major primera versió
La major segona versió
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Després de graduar-se a l’acadèmia militar on havia estudiat medicina, Schiller va acceptar una feina com a sotsoficial mèdic en un regiment de Stuttgart. Va ser un nomenament miserable amb mal sou i sense prestigi, i no és estrany que intentés divertir-se amb els seus considerables poders d’imaginació; a Stuttgart devia ser conscient de les dones per primera vegada. Va fixar la seva atenció en l’esposa d’un capità a la casa del qual s’allotjava. Aquesta dona, Luise Fischer, va ser la Laura d’un cicle de vuit poemes (alguns d’ells llargs i complexos) que són més o menys contemporanis amb la composició de Die Räuber. És cert que no va passar res entre el poeta i la seva propietària, que tocava el piano, i és poc probable que ella sabés mai que era objecte d’un culte literari tan intens. Laura era un nom estimat de Petrarca, i malgrat el deute que les odes de Schiller tenen amb l’obra de Klopstock i Wieland, hi ha en aquest conjunt una mena d’homenatge a la manera de la literatura italiana primerenca. El poeta, amb els seus estàndards força elevats d’autocontrol i comportament, podria haver comparat els seus sentiments amb els de Dante per Beatriu, una celebració cerebral, a distància, de l’ideal femení. El temps va portar un major autoconeixement: més tard escriuria en autocrítica que, si bé el conjunt de poemes de Laura estava unificat per “una imaginació ardent i un sentiment profund”, també podia detectar aquí i allà “expressions suggestivament sensuals disfressades de retòrica platònica”.
Graham Johnson
Laura am Klavier
Wenn dein Finger durch die Saiten meistert,
Laura, jetzt zur Statue entgeistert,
Jetzt entkörpert steh’ ich da.
Du gebietest über Tod und Leben,
Mächtig, wie von tausend Nervgeweben
Seelen fordert Philadelphia!
Ehrerbietig leiser rauschen
Dann die Lüfte, dir zu lauschen;
Hingeschmiedet zum Gesang
Stehn im ew’gen Wirbelgang,
Einzuzieh’n die Wonnefülle,
Lauschende Naturen stille.
Zauberin! mit Tönen, wie
Mich mit Blicken, zwingst du sie.
Seelenvolle Harmonien wimmeln,
Ein wollüstig Ungestüm,
Aus ihren Saiten, wie aus ihren Himmeln
Neugebor’ne Seraphim;
Wie, des Chaos Riesenarm entronnen,
Aufgejagt vom Schöpfungssturm, die Sonnen
Funkelnd fuhren aus der Nacht,
Strömt der Töne Zaubermacht.
Lieblich jetzt, wie über glatten Kieseln
Silberhelle Fluten rieseln,
Majestätisch prächtig nun,
Wie des Donners Orgelton,
Stürmend von hinnen jetzt, wie sich von Felsen
Rauschende, schäumende Gießbäche wälzen,
Holdes Gesäusel bald,
Schmeichlerisch linde,
Wie durch den Espenwald
Buhlende Winde,
Schwerer nun und melancholisch düster,
Wie durch toter Wüsten Schauernachtgeflüster,
Wo verlornes Heulen schweift,
Tränenwellen der Cocytus schleift.
Mädchen, sprich! Ich frage, gib mir Kunde:
Stehst mit höhern Geistern du im Bunde?
Ist’s die Sprache, lüg’ mir nicht,
Die man in Elysen spricht?
Laura al piano
Quan els teus dits senyoregen les tecles,
Laura, romanc, adés com una estàtua sense ànima,
adés com una ànima sense cos.
Tu regnes damunt la vida i la mort,
poderosa, com els milers de teixits nerviosos
que Filadèlfia estimula en les ànimes.
Aleshores, respectuosos, els ventijols remoregen
més fluixet per escoltar-te;
aferrats en el cant
giravolten sense parar,
per inhalar l’esplet de goig,
com éssers escoltants es deturen.
Embruixadora! Els captives amb els sons
com a mi amb el teu esguard.
Harmonies commovedores es congrien,
en voluptuosa vehemència,
a les seves cordes, com serafins
acabats de néixer al cel;
tal com, enfugits del braç gegantí del caos,
encalçats per la tempesta de la creació, els sols
sorgiren espurnejants de la nit,
així brolla el poder màgic dels teus sons.
Adés amb dolçor, com les clares onades
argentades corren damunt còdols polits,
adés esplèndidament majestàtics,
com el so retronant de l’orgue,
adés impetuosos, com torrents bramulants,
escumejants, que es precipiten de les roques,
adés com un murmuri encisador
que afalaga gentilment
com un ventijol suau
bufant per un bosc de trèmols,
adés més greus i foscament melancòlics,
com el xiuxiueig de la nit tenebrosa a través
de l’erm desert, on ronden udols perduts,
i el Cocit arrossega en ones de llàgrimes.
Noia, digues-me! Et demano que em facis saber:
tens alguna relació amb esperits celestials?
És aquest el llenguatge, et prego que no m’enganyis,
que es parla a l’Elisi?